El 1946 va sortir Cola-Cao, el cacau soluble que vam aprendre a barrejar amb llet i paciència per evitar els grumolls. Sentir el nom d´aquest cacau en pols o la cançó de la seva publicitat regira la memòria sentimental de generacions perquè Cola-Cao va aportar un sabor al gust dels nens en unes infàncies alimentades amb llenties, sense espaguetis (amb macarrons) i que havien d´esperar al diumenge i les festes de guardar per menjar pastissos. En els seus 70 anys l´empresa ha lluitat contra la seva competència internacional, millorant el producte (per davant) i usant la nostàlgia (per darrere) millor que cap altra marca espanyola.
El cacau de Cola-Cao no venia de l´Àfrica tropical sinó de l´Àfrica equatorial, de la Guinea espanyola, i va ser l´emblema de la relació comercial amb aquelles colònies del segle XVIII que a partir del 1959 van ser província espanyola. Els del batxiller antic les vam estudiar com Río Muni i Fernando Poo però un dia van desaparèixer del llibre.
Els que vivíem més atents al Capitán Trueno que al No-Do no ens vam assabentar que el 12 d´octubre de 1968 -Dia de la Hispanitat- Manuel Fraga, ministre d´Informació i Turisme, en representació del cap de l´Estat, Francisco Franco, va signar la independència amb Francisco Macías, president de la República de Guinea Equatorial. Gairebé 50 anys després els hereus del Cola-Cao s´enfronten a la segona independència d´un lloc íntimament relacionat amb la marca. Aquesta vegada és Catalunya, com abans va ser Guinea. Si hi ha independència, se n´aniran.
Aquesta nit prendré la tassa dels records i beuré un Cola-Cao per oblidar les moltes voltes que encara queden fins que es desfacin els grumolls d´aquest cacau.
