Vivim temps molt complicats. Carles Puigdemont va fer un dríbling complicat dimarts, crec que cal entendre´l com una mà estesa al diàleg. El govern de Madrid en comptes d´acceptar que la política està en els detalls i d´acceptar el repte de parlar, exigeix que el govern de la Generalitat i el seu president s´humiliïn. Ens plantegen a més una reforma constitucional, anunciada pel líder de l´oposició -una cosa ben estranya-, fent una comissió de diàleg i estudi de la situació a Catalunya, que desemboqui en una subcomissió de la comissió constitucional. No us enganyo, és així. L´estatut elaborat pel Parlament de Catalunya va passar abans d´anar al ple, per quina comissió? Per la comissió constitucional! Allí li van passar el ribot, després al ple, després el referèndum i a la fi un tribunal amb un jutge del Tribunal de Orden Público, el que jutjava antifranquistes, van fer un cop d´estat i es van carregar la Constitució espanyola i la confiança de la immensa majoria de catalans.

El Govern espanyol no vol negociar, no està en el seu ADN, la unitat d´Espanya i per tant la independència de Catalunya no es poden discutir i la república no es pot plantejar. Ni catalana ni espanyola. Per tant ens aplicaran el 155. I això vol dir trencar les regles de joc de la llibertat. Ens situem abans del retorn de Tarradellas. Catalunya en Comú i la CUP cal que entrin el govern per defensar en primera línia les nostres institucions. No han portat 10.000 policies i guàrdies civils perquè es passegin. Fer anar a declarar a l´Audiència Nacional dues vegades Trapero, Sànchez i Cuixart és una humiliació insuportable. Què era l´Audiència Nacional el 4 de gener de 1977, abans de les primeres eleccions democràtiques? Ni més ni menys que el Tribunal de Orden Público. Entesos.

Estem al novembre de 1905 quan es va produir l´assalt dels militars a la revista el Cu-cut i l´aplicació de la llei de jurisdiccions (una mena d´article 155). Es va fer la Solidaritat Catalana, amb carlins, la Lliga i republicans catalanistes. O abans d´octubre de 1934. Què deia Andreu Nin, el gran intel·lectual marxista del moment? «Sostenir activament el moviment d´emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d´atac per part de la reacció.» Tots començarem a tenir amics detinguts i empresonats, o nosaltres mateixos. No es pot esperar ni un minut més. No veig més sortida que tornar a fer una Solidaritat Catalana o un Front d´Esquerres. És qüestió d´hores. Vull veure Quim Arrufat conseller d´interior i Xavier Domènech de Salut. Més inversemblant era que hi hagués consellers com Joan Porqueres o Diego Abad de Santillán de la CNT o Andreu Nin del POUM.