Els successius intents de proclamar la República independent de Catalunya tenen una llarga tradició històrica de fugacitat. El 14 d´abril de 1931 Lluís Companys i Francesc Macià, aprofitant l´eufòria de la caiguda de la monarquia borbònica, van proclamar amb una diferència d´hora i mitja primer la República i després l´Estat català. Una situació alegal que va durar només uns pocs dies després de la promesa de les noves autoritats republicanes de Madrid de redactar un Estatut d´Autonomia. Tres anys més tard, el 6 d´octubre de 1934, Lluís Companys va proclamar la República catalana dins de la República espanyola, el que va donar pas a la intervenció de l´Exèrcit al comandament del general Batet. Va haver-hi 46 morts i tres mil detinguts, entre ells el mateix Companys i la resta dels dirigents secessionistes.

La destinació final dels principals protagonistes d´aquest episodi va resultar tràgic. El general Batet, català i conspicu republicà, va ser afusellat el 18 de febrer de 1937 i Companys, ja acabada la Guerra Civil i exiliat a França, va ser detingut per la Gestapo i lliurat a la dictadura franquista, que el va afusellar al castell de Montjuïc el 15 d´octubre de 1940.

I així van acabar, de forma abrupta i amb gran esquinçament social, els dos primers intents seriosos de proclamar una República catalana independent. Després va arribar la llarga nit de pedra del franquisme i aquestes aspiracions van quedar congelades fins a la mort del dictador i l´inici de la transició a la democràcia. Van confiar llavors els partidaris de la República catalana que, transcorregut el temps, i consolidada una comunitat autònoma a la qual s´han anat transferint les principals competències de l´Estat, hauria arribat el moment de reivindicar la independència, comptant per recolzar-la amb una intensa mobilització d´una part important de la ciutadania a la qual es va prometre poc menys que l´absoluta felicitat civil en el nou Estat. La resta és història propera i coneguda. Fins que vam arribar al moment en què la majoria del Parlament català, desbordant la legalitat vigent, va anunciar la possibilitat de declarar la independència, el passat 10 d´octubre. Una situació tenyida de dramatisme que va concloure amb una formulació ambigua del president de la Generalitat sobre el dret a crear un Estat independent però ajornat en el temps mentre es negocia.

Poques vegades en la història s´haurà donat el cas d´una declaració d´independència que hagi durat menys a la boca del mateix que s´afanyava a proclamar-la. La va anunciar i la va deixar immediatament sense efecte. Pel que es veu, el president del Govern ha resolt recórrer a l´article 155 de la Constitució per emplaçar Puigdemont a explicar amb claredat si ha proclamat o no la independència. L´article 155 dona un amplíssim marge de discrecionalitat al Govern perquè adopti les «mesures necessàries» per restaurar la legalitat. Mesures que poden ser encertades o errònies però mai arbitràries ni desaforades.