L'envestida de dimarts de Carles Puigdemont a la CUP és antològica. El president podia controlar els membres del Govern, els diputats de Junts pel Sí -malgrat els diferents corrents dins del grup-, Sánchez i Cuixart i el seu partit que, fent el que va acabar fent, no li calia gaire esforç per convèncer els dirigents del PDeCAT.
La CUP és una altra història i si Puigdemont és imprevisible, els antisistema encara ho són més. Era fàcil esperar una reacció airada dels cupaires, que finalment va quedar en un no res. La CUP era conscient que si trencava amb Puigdemont, el procés també s´esmicolava. Si hagués passat, hi havia l´excusa perfecta per responsabilitzar-los de la fi de tot plegat i, poden ser radicals, però no tenen res de babaus.
El Govern català està ara jugant un partit amb el Govern espanyol i un altre d´intern, tan o més complicat que el primer. En els dos casos es tracta de llançar la pilota d´un teulat a un altre o d´un camp a un altre per veure si, quan et torna, està un pèl menys enverinada de quan s´ha enviat. Ningú vol ser el responsable de la trencadissa, ningú vol passar a la història com el culpable d´haver engegat el procés a passeig i ningú vol ser el primer a baixar del carro.
La història dirà el que dirà, la realitat és que la culpa està en els inicis. En per què es va escollir aquest camí i en com es va decidir caminar-hi.
