M agrada viatjar per descobrir matisos: diferències subtils en el paisatge, en l´arquitectura, en el comerç, en la gent. Visitar els mercats i les botigues, els cementiris i les esglésies ens permet prendre el pols al cor de les societats. Recordo que, fa anys -dècades més aviat-, Jorge Oteiza, l´escultor d´Orio, solia repetir que «els segles s´abreugen amb l´educació» i aquesta és una realitat no gaire difícil de comprovar quan viatges disposat a deixar-te qüestionar per la superfície de les coses. Un carrer ordenat, net, polit d´Alemanya, davant dels contenidors desbordats d´escombraries del nostre país; els esplèndids jardins de la petita Anglaterra -una tonalitat deslluïda del verd, com les seves infraestructures públiques gastades i antigues, però arreglades, cuidades amb cura-, davant l´abandó dels parcs que llangueixen a les nostres ciutats. Són matisos que expliquen moltes coses, és a dir, que la qualitat de vida es mesura pel petit i no pel gran, pels gestos quotidians i no per l´èpica fal·laç de les utopies, per la vida civilitzada dels cafès -aquestes petjades d´Europa que van quedar esborrades d´Oviedo durant la Revolució de 1934, segons explica Josep Pla- i no per l´exaltació massiva dels carrers. Viatgem per descobrir diferències subtils, sobretot perquè només podem compartir allò que ens separa. I només allò que ens distingeix també ens enriqueix.
El motiu és molt senzill: descobrim qui som en relació amb els altres. Ningú -insisteixo, ningú- és el focus de la seva pròpia veritat com pretenen els creients de qualsevol ideologia, sinó que per a comprendre la condició humana -també a nosaltres mateixos- ens cal estar oberts a la llum i a la foscor de les persones que ens envolten i amb les que compartim la vida, a les llengües que no coneixem i a les que ens són familiars, al dolor aliè i també a la seva alegria. Sant Agustí afirmava una cosa així com que som en la mesura en què ens situem davant l´ésser humà -Agustí deia davant Déu, però en format laic el seu argument segueix sent vàlid-, precisament perquè ens deixem sondejar per la realitat de les vides alienes, tot i que siguin compartides. Segles més tard, un altre filòsof, el danès Soren Kierkegaard, desenvoluparà aquesta idea parlant del temor i la tremolor existencial: el nostre veritable rostre emergeix quan se´ns posa a prova i ens trobem exposats enfront de les nostres pròpies contradiccions.
Viatgem o llegim per eixamplar l´àmbit de la nostra intimitat amb els matisos de les diferències subtils. És el contrari a l´homogeneïtat i la rigidesa pròpies de qui busca només veure´s reflectit a si mateix en el que llegeix o en el que contempla. Es tractaria d´un exemple clar de la presència -o absència- del que es pot anomenar la imaginació moral i que no consisteix sinó en la capacitat d´anar ampliant de forma incloent l´espai de la pluralitat i la convivència. Si vivim en el millor dels mons coneguts fins ara, és precisament perquè les societats han aconseguit -sovint amb sang, suor i llàgrimes- que les democràcies siguin més inclusives, és a dir, que tolerin millor les diferències ideològiques, de credo, del color de la pell o de classe social: un món, diríem, en el qual les fronteres i els passaports comptin cada vegada menys, com passa a l´Europa contemporània. Les societats que estimen els matisos constitueixen democràcies molt més responsables i assenyades, precisament perquè descansen sobre un fonament molt més real: la naturalesa contradictòria de la condició humana, que madura amb dificultat basant-se en caigudes i errors, i la identitat és plural i difusa. Per descomptat, en una societat inclusiva ningú ha de ser urgit a declarar quina és la seva fe, el seu credo o els seus ideals -no parlo de l´espai de l´equidistància, sinó de la llibertat individual i del respecte, que són els valors essencials per preservar la veritat. I és gràcies a aquesta llibertat que ens posa en contacte amb els altres i facilita una saludable pluralitat com aconseguim que aflori la nostra idiosincràsia. Ningú és el focus de la seva pròpia veritat; al contrari, tots il·luminem, d´alguna manera, la veritat present en els altres.
