Trobar el quid

Diego García MADRID

Atès que ara per opinar calen credencials i, segons qui siguis, el teu cognom i el teu idioma, el partit al qual votes o si ets ateu, esbiaixen la teva opinió en un sentit o en un altre, tinguin vostès els meus: soc espanyol perquè vaig néixer a Santander. Ho assumeixo com el que assumeix que és català, suposo. Em resulta indiferent ser-ho. No visc a Catalunya sinó a Madrid. Qüestió de treball i oportunitats. Així estic en aquests moments. Tinc família i amics a Girona. Estimo la ciutat com el futur que m´uneix a ella. Admiro la seva llengua i els seus modismes (això rai?). Amb tot, aprenc cada dia més i més de la manera de ser conservadora i reservada, senyorial i prudent, en gran mesura afanyosa, d´una ciutat de províncies que vol prosperar. Què pretenc dir: que el segle XIX es va acabar fa molt; que tots aquells patidors d´immenses injustícies, igual que jo, que un marroquí o que un canadenc que així ho consideri, només pateixen una cosa anomenada globalització. Que ni Espanya et ro­ba (no sé ben bé què és Espanya) ni la història és motiu per justificar res. Mai. El que viu a Marràqueix com el que viu a París o jo a Madrid, lluita per una vida igual a la seva. Fa la seva feina (si en té), paga els seus impostos, fa costat a la seva família, als amics, tot això que un tria amb els anys. El meu «sentiment» de cas és això i el comparteixo amb uns pocs. Crec que els sentiments són una cosa íntima. Per això, em nego que sigui un drap de colors o l´ús d´un o altre idioma, el que em porti a pensar ingènuament que altres senten el mateix que jo. En què crec: en l´ètica per sobre de totes les coses. ¿Es recorden d´allò de respectar totes les persones i éssers vius, ser bondadós, ser valent, no danyar i, sobretot, pensar per un mateix i ser honest? Amb això, nem fent.

La força de la raó maltractada

Màrius Viella La Bisbal d´Empordà

Quan els hereus del franquisme i detractors de la democràcia, botxins dels catalans i molts d´ells lladres de tots els espa­nyols, amenacen els independentistes, amb insults i desqualificacions, a mi, l´estómac se´m recargola; de ben segur que hi ha molta gent que va rebre garrotades i no consta enlloc, perquè no s´ha queixat, que de ben segur el nombre doblaria la xifra de 893 ferits a conseqüència de la des­me­surada violència emprada pels que paguem amb els nostres impostos, que suposadament haurien de tenir cura de la nostra seguretat i de tothom en general. Però per si no n´hi ha prou de l´espectacle llastimós que s´ha ofert a tot el món, amb imatges que fan bullir la sang, capaços de fer ressuscitar rebrots de «Terra Lliure» (que millor que no es moguin, perquè els catalans en general no volem cap tipus de violència), diuen els capitostos de l´estat espanyol com el ministre de l´interior, la vicepresidenta del govern i el mateix Rajoy, que hi ha més de 400 ferits entre polícies nacionals i guàrdies civils; no vull creure que s´estomaquessin entre ells, perquè no sé amb què es podien defensar els manifestants, si no portaven altra cosa que les mans enlaire, que prou falta els feien per poder-se protegir de les garrotades que els goril·les cuirassats i armats fins les dents repartien a tort i a dret.

Que al segle XXI encara s´hagi de lluitar pels drets humans i per la llibertat de pensament de les persones, em fa pensar que algú viu amb el rellotge aturat i el cervell capgirat; però, compte, que tothom té dret a pensar com vulgui i expressar-se com sàpiga, però es recomanable fer-ho amb respecte i sense garrotades, que malauradament és un sistema difícil d´inculcar a aquella gent que té el poder i el capitalisme al seu favor.

No és la primera vegada que escric que, quan s´ajunten el capitalisme i el poder, és el pitjor que li pot passar a la societat de classe mitjana de qualsevol país del món; això no vol dir que combregui amb la CUP, però crec que els pobres també tenen drets que tothom hauria de respectar.

Ja hem votat i s´ha fet en el dia previst, ara ja tenim l´agulla enfilada per poder embastar el procés amb l´independència, que haurem de patir molt per tal de poder-ho passar per la màquina de cosir amb els repunts corresponents; però tot arribarà i esperem que no sigui massa tard.