El mes d´octubre de l´any 1947, ara fa setanta anys, iniciava les seves activitats una entitat que durant una colla d´anys va liderar la vida cultural de la nostra ciutat. Eren temps en què totes les activitats estaven molt controlades pels òrgans governamentals; però es començaven a obrir algunes petites escletxes. L´any anterior s´havia creat l´Institut d´Estudis Gironins. La seva labor d´investigació històrica, arqueològica i científica era molt remarcable. Però faltava una major expansió de caràcter més popular i divulgatiu. La guerra del trenta-sis havia malbaratat moltes coses, algunes que després de la maltempsada s´estaven recuperant i altres que encara es trobaven a faltar. Una de les entitats que havia estat capdavantera en la vida cultural gironina era l´Ateneu. Des de l´any 1922, de la seva creació, fins al 1936 de l´inici de la tragèdia nacional, havia desenrotllat una gran activitat. Si ens fixem amb el programa del Cercle Artístic, ens adonarem que coincideix gairebé exactament amb el d´aquell primitiu Ateneu. Però sense que això constés en cap paper ni en cap plantejament programàtic. En aquells moments la mateixa paraula Ateneu semblava que estava proscrita. I el Cercle es presentava com cosa nova i d´acord amb l´ambient en què es movia. Però, en realitat l´ideal era el mateix de la històrica institució desapareguda l´any 1936. Amb unes noves característiques i amb un nou personal, ja que havien passat anys i aquells històrics ateneistes ja havien mort, o no vivien a Girona, o havien envellit i ara es presentava una nova entitat, amb una nova generació de gestors.
Una condició totalment ineludible era l´absolut apoliticisme de la nova entitat. En aquells moments només estava admesa la gestió política exercida pel govern i els seus òrgans de gestió. El control de les persones que integrarien la directiva de la nova entitat era taxatiu i absolut. En les fitxes dels ciutadans es contemplaven tres qualificacions: addicte al règim, indiferent, o no addicte. Els compresos en els dos primers apartats eren tolerats per ocupar càrrecs. Els no addictes quedaven proscrits. Cada vegada que es renovava la junta directiva es demanaven els informes de la Policia, Guàrdia Civil i la Falange, referents a les persones proposades per ocupar els càrrecs. En crear-se el Cercle Artístic, s´escollí per presidir l´entitat el doctor Joan Tarrús, el qual al seu prestigi professional, social i cultural, afegia el mèrit d´haver exercit per dues vegades l´alcaldia de la ciutat. Els restants membres de la Junta promotora foren ciutadans ben coneguts en la vida social i cultural gironina, com l´arquitecte Josep Claret, el secretari de la Cambra de la Propietat Urbana i de la Confraria de la Puríssima Sang, Manel Roqueta, el professor i crític d´art Marià Oliver, el banquer i periodista Manel Bonmatí, l´artista Jesús Portas, l´escultor Francesc Torres Monsó, el musicòleg, compositor i professor Francesc Civil, l´arqueòleg Miquel Oliva, el catedràtic i historiador Santiago Sobrequés i l´artista dissenyador Josep M. Busquets.
De moment el nombre de socis era molt reduït, es limitava entorn d´un centenar. Però al cap d´un temps i amb la intensitat de les activitats s´arribà a prop de cinc-cents associats. L´economia de la nova entitat era molt modesta. Les quotes dels socis eren de cinc pessetes, mensuals, més deu pessetes en el moment d´inscriure´s. No es comptava amb cap subvenció oficial. Però sí amb la bona voluntat i generositat de la major part dels conferenciants o dels intèrprets musicals.
El local era molt modest. Estava situat en el pis més alt de l´edifici del GEiEG, del carrer de l´Albereda. Edifici que anteriorment havia estat Hotel del Comerç. Tot i les seves limitacions estava disposat amb un gust exquisit. L´ambient era agradabilíssim i estava en concordança amb l´activitat que s´hi desenvolupava. A la sala d´actes s´hi havia arribat a reunir una seixantena de persones. En algun moment els responsables de l´entitat havien sentit preocupació per la seguretat d´aquell recinte.
Les activitats del Cercle Artístic varen ser molt intenses, especialment en els primers anys del seu massa breu historial. Tingueren una gran acceptació els dimecres musicals que no tenien altres mitjans que un senzill tocadiscs i un molt competent comentarista. La programació era molt ben escollida i els comentaris d´una gran qualitat. En altres ocasions l´intèrpret era un músic local o, si havia de venir de fora, que fos poc exigent amb el catxet; però que sí excel·lís per la seva professionalitat. Recordo la simpatia amb què eren acollits els concerts del pianista gironí Josep Cantó. Era un home senzill, sense pretensions i una mica pintoresc. Però era un extraordinari intèrpret de Chopin. Els seus concerts eren seguits amb fervor i entusiasme per un públic que amb els seus aplaudiments motivava que el també entusiasta pianista respongués amb uns bisos que duraven gairebé tant com la programació prevista.
Les conferències sobre temes històrics, literaris, arqueològics o científics també tenien el seu públic d´acord amb cada especialitat. També hi havia qui assistia a tots els actes fos quina fos la programació.
A partir de l´any 1951 molts actes organitzats pel Cercle Artístic tingueren per marc la Sala de Pergamins de la Biblioteca Pública. Local que tenia més aforament, més seguretat i també resultava molt accessible al públic assistent.
A més de la intensa activitat desenrotllada amb periodicitat i assiduïtat, hi havia els esdeveniments extraordinaris com ho fou l´actuació de l´Esbart Verdaguer i la de l´Orfeó Català. Que tingueren per marc, el primer el Teatre Albèniz i el segon el Teatre Municipal. L´Orfeó feia molts anys que no havia vingut a Girona, des d´abans de la guerra. I la seva vinguda va ser acollida amb entusiasme i emoció. Seguint el seu acostumat protocol, en arribar a Girona visitaren la Casa de la Ciutat i seguidament es traslladaren a la Catedral, on participaren en una Missa que fou solemnitzada amb els cants de l´Orfeó. I a la tarda el concert en el Teatre, ple de gom a gom, d´un públic entusiasta i sensiblement motivat. Tant la presència de l´Esbart Verdaguer com la de l´Orfeó exterioritzaren l´ideal del Cercle Artístic, despertant unes vivències d´un passat que semblava molt llunyà. El Cercle Artístic aconseguí que, per primera vegada, se celebressin concerts d´orgue a la Catedral. No tingueren fàcil convèncer el Capítol, encara que comptaren amb la prèvia conformitat del bisbe Cartañà.
L´any 1948 la corporació municipal volgué recuperar els tradicionals Jocs Florals. I encarregà la seva organització al Cercle Artístic, el qual se´n responsabilitzà durant una colla d´anys, fins que els canvis socials que s´han anat produint motivessin que la tradicional festa literària deixés de ser actualitat per convertir-se en una gloriosa història. El mateix que passà també amb el Cercle Artístic, com passa semblantment amb totes les coses d´un món que no para de donar voltes.
