Quan a la tarda paso a recollir els meus fills del col·legi, escolto amb ells al cotxe un CD de música infantil. Són cançons que no coneixia de nen i que parlen de sentiments i desitjos, d´estimar la terra i de compartir valors, de ser el que un anhela i d´un món feliç. Segons el vell filòsof anglès Michael Oakeshott, l´educació serveix sobretot per configurar la sensibilitat i, realment, és la tasca que compleixen -de forma més o menys explícita- aquestes cançons. No parlem, és clar, del cultiu d´una sensibilitat artística o literària, ni d´arguments sofisticats -al que també hauria de prestar atenció la cultura a fi d´evitar el fangar del sentimentalisme- sinó d´una pell moral que recobreix la nostra sensibilitat. Per a Oakeshott, són les emocions subjacents en moltes de les nostres conviccions ideològiques les que guien, com un far, les reaccions col·lectives -també les individuals- davant els problemes que ens planteja la realitat. «Com més minuciosa sigui la comprensió de la nostra pròpia tradició política -escriu Oakeshott- i com més ràpid comptem amb tots els recursos, menys inclinats estarem a adoptar les il·lusions que atrapen els desprevinguts: la il·lusió que en política podem seguir el nostre curs sense una tradició de comportament, la il·lusió que la versió resumida d´una tradició és en si una guia suficient i la il·lusió que en política hi ha sempre un port segur, un destí al qual s´arriba o fins i tot una empremta detectable de progrés».
Parlar de sensibilitat com una de les formes d´educació política és parlar dels problemes rellevants del nostre temps. Són les idees, configurades prèviament per les emocions, les que funcionen com un marc instintiu des del qual un aprova alguna cosa o la rebutja, afavoreix un determinat relat o el desdenya. És la sensibilitat política la que fa possible que es construeixin realitats paral·leles i es destrueixi tot allò que hem heretat. I és la sensibilitat política la que redueix el camp del debat racional imprescindible per a la vida democràtica. Guiar-nos per una sensibilitat determinada -no fem ni tan sols judicis morals sobre això- et condueix a una destinació molt diferent a si et desplaces pel món equipat amb un bagatge emocional diferent. On un veu realisme, l´altre percep cinisme. On un parla de democràcia, l´altre reconeix la runa ideològica del populisme. No hem d´enganyar-nos, perquè en aquests propers mesos i anys el que es juga Europa no és només la seva supervivència com a figura política, sinó també les seves llibertats i els seus drets, que són els nostres, els del gran espai comú de la democràcia representativa. I constituiria un greu error cedir-los gratuïtament. Perquè sabem, ja des dels clàssics, que no hi ha espais buits en política. Sense una tradició política sofisticada -tornem a Oakeshott- que sigui conreada amb cura, sense una sensibilitat que moduli i llimi les arestes emocionals, sense uns símbols que al seu torn siguin expressió d´una racionalitat que inclogui tots els ciutadans, ens movem forçosament en un territori fràgil i sense dics. I és que, sense sentiments adults, el que ens queda és una terra erma arrasada per la gota freda dels pitjors instints i aquesta maldat particular del tacticisme com a estratègia de la divisió. No hi ha més. Però tampoc menys.
