La revolució d´octubre de 1917 a Rússia, ara fa un segle, va suposar la instauració del primer estat obrer o socialista de la història. El Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia (bolxevic), dirigit per Lenin, seria la nova avantguarda d´aquest moviment revolucionari, que volia anar molt més enllà del procés constituent que, des de la revolució de febrer, dirigia el govern provisional presidit per Kérenski. La descomposició creixent del tsarisme i de les velles classes dominants, la relativa debilitat de la burgesia, el caràcter revolucionari dels moviments camperols i nacionalistes, l´existència d´una classe obrera poc nombrosa però ben organitzada, i la possibilitat d´unir la revolució amb l´acabament d´una odiada guerra mundial varen ser decisives. La revolució d´octubre va suposar la institucionalització dels consells obrers i camperols (els soviets), amb els objectius prioritaris d´acabar amb la guerra, fer la revolució social, promoure la igualtat de la dona i reconèixer els drets de tots els pobles. Entre 1917 i 1918 es reconegué la independència de Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània, mentre Rússia i les noves repúbliques properes s´agruparen l´any 1922 en la nova Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Tanmateix, com ha succeït en altres ocasions, si les condicions foren relativament favorables per al triomf de la revolució, no es pot dir el mateix sobre la construcció del socialisme, en un país amb un nivell de desenvolupament molt baix, i amb l´economia destruïda per la guerra europea i la guerra civil.

El primer govern revolucionari, el Consell de Comissaris del Poble, presidit pel mateix Lenin, i amb Aleksandra Kol·lontai com la primera dona ministra de la història, va ser format per bolxevics i socials-revolucionaris d´esquerra, mentre el Comitè Executiu dels Soviets de tota Rússia es constituïa en òrgan teòricament suprem del poder. Passada una primera època d´economia de guerra, fou necessari iniciar la reconstrucció del país, seguint una nova política econòmica (NEP), que preservava la propietat privada en alguns àmbits, afavoria la petita i mitjana producció agrícola i fomentava alhora una industrialització planificada. Això feia imprescindible comptar amb un nombre important de directius i gestors de l´antic règim, la gran majoria d´ells poc o gens partidaris de la revolució. Per altra banda, les mesures d´excepció, segurament inevitables durant la guerra civil, no van donar pas posteriorment a una veritable democràcia proletària, tal com el mateix Lenin, que moria prematurament l´any 1924, hagués volgut. La guerra civil es va guanyar gràcies al suport dels obrers i dels camperols, però el que l´octubre de 1917 era un poder representatiu dels soviets s´acabà convertint, en bona part per les circumstàncies de la guerra, en un règim exclusivament bolxevic, mentre fracassaven els nous aliats a les revolucions alemanya i hongaresa.

La progressiva consolidació de Stalin com a nou líder entre 1924 i 1926, enfront de Trotski, Zinóviev, Kámenev o Bukharin, i la fusió creixent entre els aparells del partit i de l´estat farien cada vegada més inabastable l´assoliment de qualsevol forma de pluralisme democràtic. Durant els primers anys de l´era de Stalin es posà l´accent especialment en el desenvolupament de les forces productives, mentre la propietat privada acabà desapareixent totalment, sent substituïda per la propietat estatal a la indústria i la col·lectivització a l´agricultura. De la paralització dels soviets i la repressió contra l´oposició es va passar als anys trenta a les deportacions i processaments en el mateix partit. En política internacional, la defensa de l´estat soviètic constituiria l´eix principal d´una estratègia que aviat oblidà cap mena d´internacionalisme. Sense menysprear en absolut el paper decisiu de la Unió Soviètica en la victòria contra el nazisme, en la qual van perdre la vida prop de 25 milions de soldats o civils soviètics, la Segona Guerra Mundial va suposar un nou repartiment d´influències a Europa, primer amb l´Alemanya nacionalsocialista, després amb els Estats Units i els seus aliats. La URSS es va annexionar els països bàltics i va exportar el model soviètic a bona part de l´Europa de l´Est, sense tenir en compte les condicions objectives ni el suport dels pobles directament afectats.

La mort de Stalin (1953) i l´arribada al poder de Khrusxov va portar moltes esperances. Tanmateix, si la creació del Pacte de Varsòvia (1955) fou una resposta lògica a la fundació de l´OTAN, va implicar alhora legalitzar el manteniment de l´exercit soviètic als països de l´Est. Les dures crítiques a l´estalinisme durant el XX Congrés del PCUS (1956) van suposar una veritable commoció per al moviment comunista, però es varen limitar als aspectes més evidents de la seva política repressiva. Lamentablement, la intervenció de les tropes soviètiques a Hongria (1956) demostrà com el règim soviètic seguia interpretant l´internacionalisme. L´arribada de Brezhnev com a nou màxim dirigent (1965), no va millorar el fort estancament econòmic, malgrat els grans avenços en els àmbits militar i aeroespacial. En àmbit internacional, la pràctica expansionista es faria encara més evident amb la intervenció militar a Txecoslovàquia, esclafant l´anomenada «primavera de Praga» (1968), i en la pràctica ocupació d´Afganistan (1979). Andrópov inicià posteriorment (1982) algunes reformes per a un funcionament més eficaç i racional del sistema, amb l´eliminació dels pitjors excessos i corrupcions, però aquestes tímides reformes gairebé no van tenir continuïtat amb l´arribada al poder de Txernenko (1984), durant el seu breu mandat. L´elecció de Gorbatxov per encapçalar el PCUS (1985) i presidir la Unió Soviètica (1988) va obrir novament profundes esperances. Amb ell es varen iniciar reformes econòmiques que pretenien estimular la productivitat, el benefici i el consum, i es permetia la propietat privada en alguns àmbits. La «perestroika» (renovació o reestructuració), va portar també un nivell de llibertat fins llavors mai vist a l´URSS i als països de l´Est, alhora que es retiraven progressivament les tropes soviètiques a l´Afganistan i s´iniciaven reduccions significatives de l´armament nuclear. Tanmateix, els errors en l´àmbit econòmic i el boicot de bona part de la burocràcia van acabar agreujant la crisi. En aquest context va tenir lloc l´intent de cop d´estat d´agost de 1991 per part del sector més conservador del partit, que, malgrat el seu fracàs, va minvar significativament la legitimitat de Gorbatxov i del mateix PCUS. Borís Ieltsin, president de la Federació Russa, el va forçar finalment a dimitir. El 5 de desembre de 1991 la dissolució de la Unió Soviètica era un fet.