He de dir que l'assistència a les X Converses de Formentor, durant les quals es va fer entrega del premi que porta el nom d'aquell paisatge mític a l'admirat amic Alberto Manguel, ha estat una festa i, alhora, una delícia. Sota la llum de finals de setembre, en temps de lluna calopera, que diria Llorenç Riber, a l'ombra dels pins majestuosos, hem retornat a les paraules que diuen la vida. Hi hem parlat de ficcions i fúries, de bogeries que ens menen al difícil accés a la bellesa i a la cultura. Hi hem parlat de la imaginació lectora, de la vida dels llibres, de l'educació sentimental i estètica que ens procura l'acte de llegir, dels camins que ens porten a la reinvenció de la realitat, a trescar els universos que només existeixen a l'interior del cor.
Però ara m'abelleix parlar de la lliçó magistral amb què, sota el títol Las lágrimas de Isaac, Manguel celebrà la recepció del premi. Començà per contar-nos un viatge a la regió de Tassili, al desert d'Argèlia, prop de l'oasi de Djanet al qual havia acudit per visitar unes coves decorades amb pintures d'animals, i escenes de caça, i ballarins que salten. Tot això executat fa nou o deu mil anys, quan el Sahara era verd. És cert que no sabem gaires coses de les fatigues, i les pors, i les suors d'aquells homes i dones, però no és difícil de veure en les pintures de la cova de Tassili el relat d'aventures, de rituals màgics, d'històries d'una gent i d'una vida de la qual no en sabem res. Però és possible que les escenes que veiem a la cova cerquin contar-nos una història, perquè l'home és un narrador d'històries, i que, al mateix temps, ens expliquin que aquells que hi són representats parlen d'estels, i d'animals, i de plantes, i de rius, mentre els posen noms. Potser aquella és una escena que ens mostra el vell ritual de cercar les paraules que s'adiuen a les coses que formen el nostre petit univers. Les pintures rupestres són, segurament, el testimoni més remot d'un dels descobriments més importants de la humanitat: la nostra capacitat d'inventar històries, un art pròpiament humà.
La invenció de l'escriptura, afegí Manguel, és molt més recent. Sorgí fa quatre mil anys a Mesopotàmia el dia en què un mercader cercà una manera de documentar un negoci: la compra o la venda d'ovelles. Aviat aquella invenció, els signes escrits, serví per cantar les gestes heroiques, aplacar la fúria dels déus, invocar el seu auxili, representar les inquietuds dels homes i les pors. La lectura ens permet viure-les, aquestes pors, i posar-nos en la pell d'aquells que s'amaguen en les pàgines dels llibres, potser entre línies. Per a cada lector, la seva biblioteca és una mena d'autobiografia. «Les meves lectures -afirmà- configuren una monstruosa cosmologia de miralls en la qual són presents cada un dels meus instants i tots els llocs de la meva biografia».
Parlà llavors de com les religions se serveixen de faules i relats a fi de fer entendre els seus ensenyaments. A vegades són històries que ens fascinen, d'altres són terribles, monstruoses. «M'indignà, em segueix indignant, la història d'Abraham i Isaac, i l'ordre inconcebible que Déu li dóna de sacrificar el seu propi fill». I explicà que en els prestatges d'una biblioteca de Nova York va trobar una antologia de poesia grega traduïda a l'anglès. Mentre el fullejava, trobà en aquell llibre un poema del segle XVI referit al sacrifici d'Abraham. Cap al final, quan Isaac veu que la mort és inevitable, es dirigeix al pare per dir-li que no el mati fredament, que no li talli el coll mirant a una altra banda, que l'abraci amorosament, en matar-lo; perquè així podrà veure de molt a prop el seu plor i escoltar els seus precs.
Això és el que fa la literatura: recontar els nostres vells afanys, l'experiència, les quimeres, la il·lusió de perdre'ns en els paisatges agrests de la memòria. I desvetllar les nostres emocions. I obrir la imaginació al plor. Podria dir que he plorat de manera abundant, al llarg de la vida. No sé si Abraham s'ha adonat del meu plor.
