En temps d'implosió mental com els actuals, un havia esperat que Twitter reduís a la meitat els 140 caràcters, no que els multipliqués per dos. No podem explotar per dins i implosionar per fora, perquè la trobada entre les dues accions provocaria huracans ideològics d'imprevisibles conseqüències. Cent quaranta caràcters són molts quan les humanitats desapareixen, el món intel·lectual s'arronsa com una pansa, i ningú sap on col·locar una coma. Les comes són les pilones de l'escriptura: destorben i protegeixen a la vegada, però no s'han de posar a l'atzar. Cal disseny, planificació, energia, estil: tot allò que no té Twitter, que tampoc és el regne de la subtilesa.
Hauria estat bé que els 140 caràcters es convertissin en 70 a fi de reduir també el nombre de comes mal posades. Es comença col·locant fora de lloc una coma a la pantalla del telèfon, i acabem col·locant-la malament també en el cervell. Una coma fora de lloc en la massa encefàlica és una mina capaç d'explotar al pas d'una idea, fins i tot d'una idea bona. D'aquí que abundin les idees sense cames i sense braços, que pul·lulin les idees sense cap. La pitjor de les comes, amb tot, és la que no existeix. Heus aquí un altre problema de Twitter: les comes inexistents que proporcionen al text, en el millor dels casos, un caràcter ambigu. No és el mateix dir «no, m'agrada la fruita», que «no m'agrada la fruita». Ni «anem a dinar, nens», que «anem a dinar nens». Són exemples de tota la vida, però vostè pot construir els d'ara mateix.
Parlem de les comes per no parlar dels signes de puntuació en general, tots ells molt castigats per l'expansió de les noves tecnologies. Sempre hem pensat que el més important d'un twitter no és el que ens diu del món, sinó el que ens diu d'ell mateix. I el que ens solen dir d'ells mateixos, especialment aquests dies de soroll i fúria, resulta una mica depriment. Molt ens temem que amb els 240 caràcters la depressió s'agreugi en augmentar el nombre de comes inexistents o mal col·locades.
