Aquest passat estiu, durant diversos dies, hem anat a esmorzar amb Carles Delclaux, vell amic, tapisser, de Sant Cugat del Vallès, resident a Girona durant més de trenta anys, com a professor de tapissos al Centre Cultural de la Mercè. El motiu del nostre retrobament ha estat que un matí el vam trobar quan tornava de dormir del centre penitenciari, en el seu tercer grau després de ser condemnat a sis anys de presó. Hom no el preguntà, ni opinà sobre la seva condemna. Al cap d'uns dies el vàrem invitar a visitar l'expo de l'ADAG, en la qual ell també col·labora.
Delclaux és un vell seductor, enamoradís, sibil·lí, ultrasensible, fantasiós, intel·ligent, astut i ambiciós. Delclaux està molt interessat a parlar, a explicar la seva vida. Ell fins ara ha negat les acusacions per les quals ha estat condemnat. I afegeix que si les acusacions fossin certes ja ha pagat amb la presó, amb la ruïna i el desprestigi temporal de la seva vida i carrera.
Per complementar aquest article farem un breu resum biogràfic de la seva carrera artística. Nat el 1951 a Sant Cugat del Vallès, fill d'una dona de fer feines a casa d'uns aristòcrates bascofrancesos, els senyors Delclaux, que a l'edat d'un any el van adoptar. Va passar de Carles López a Carles Delclaux. Als setze anys quan es va fer el DNI li van dir, vostè no existeix... i descobrí que era un fill il·legítim, que tenia dues mares. Delclaux ens explica que tota la vida ha recercat l'amor de mares, xicotes, amants... Delclaux, de molt petit ja destacava com a bon dibuixant i artista. De més gran va anar a estudiar a l'Escola Massana de Barcelona, allà feu amistat amb pintors avui tan valorats com Lluís Claramunt, Joan Tortosa... Des dels tretze anys va treballar als tallers tèxtils d' Aymat i allà entra en relació amb Miquel Samaranch. Quan plegà la fàbrica de Sant Cugat del Vallès, el Sr. Samaranch li presentà la Sra. Anna Ensesa, de Cultura de Girona, i porten els telers de Sant Cugat a Girona, als baixos de l'antic institut de la Força. Anys després s'instal·là a l'actual centre de la Mercè. Delclaux durant molts anys fou un dels artistes més populars de Girona, en especial en els sectors femenins de les senyores i senyoretes de la burguesia gironina i comarques. I més endavant de dotzenes de noies progres amb inquietuds artístiques i culturals, que anaven a fer tapissos amb el Delclaux. Casat tres vegades, té cinc fills. I avui està amb una xinesa exiliada.
Mentrestant, els seus tallers no paraven de fer tapissos, obres personals i dels alumnes, i de molts artistes catalans, destaquem obres de Miró, Tarrats, Cuixart, Subirats, Beulas. I de gironins: Fita, Torres Monsó, l'amic Ansesa, Comadira, Camps... Es pot dir que Delclaux tenia l'aspecte d'un jove monjo benedictí, artesà que es passava tot el dia treballant als tallers amb els seus alumnes, majoritàriament femenines. Gràcies als seus contactes amb l'Escola de Sant Cugat, rebia encàrrecs per fer tapissos arreu de Catalunya i Europa, i alhora participava en les principals biennals de tapissos internacionals. Cal destacar que en el Palau de la Generalitat, Delclaux hi té una sala amb sis tapissos de gran format. Presumeix que té obres al MACBA, a la UB, i a la Universitat de Lleida.
Durant els anys que ha estat a la presó ha fet de bibliotecari i a estones dibuixava unes sèries de petits retrats de companys de reclusió. Destaquem del que ens ha ensenyat una col·lecció sobre temes clàssics grecs, mitològics, on reflexiona i recrea pecats, regressions eròtico-tràgiques sobre els Déus i els homes.
Finalment li preguntem pels seus darrers tapissos, Delclaux ens contesta que després d'haver realitzat cap a cinc-centes obres i centenars de dibuixos i pintures, està molt il·lusionat amb el llibre sobre els seus principals tapissos que escriu Laura Lacalle, una professora de la Universitat Complutense de Madrid. Afegeix que durant els seus anys de presó ha escrit unes memòries. En aquests moments, aprofitant que fins al mes de març, de dilluns a dimecres, encara ha d'anar a dormir en règim de semillibertat, està posant ordre en el castell-església de Medinyà, on està revisant les seves obres, arxius, i futurs projectes de noves obres.
Per acabar, parlarem de les seves últimes creacions, tapissos en els quals Delclaux sublima estèticament el seu transfons tràgic, personal. Ho inicia amb un tapís que anomena La papallona dels ous d'or, on recrea la seva ruïna econòmica. Segueix amb la crítica als feminismes radicals, L'espermatofèminies, i continua a Laberint clos. Finalment, a El sudari de sant Is, retrata el seu cas. Delclaux, a pesar de totes aquestes vicissituds, en aquests darrers dies que hem anat parlant, acompanyant-lo, escoltant-lo, hem vist que no és un home ressentit ni derrotat, sinó que lúcidament i tranquil·lament vol seguir treballant...
