A la novel·la Campanades de boda (2016), de Teresa Solana, un multimilionari nord-americà elegeix Barcelona per casar la seva filla amb l'hereu d'un carnisser de Puigcerdà.
Quan el pare del nuvi és enverinat amb poloni-210, el president de la Generalitat encarrega a dos detectius bessons i sense llicència que col·laborin en la investigació, ja que s'està festejant el potentat perquè inverteixi a Catalunya.
La missió dels perdiguers improvisats és assessorar el cap de seguretat que el magnat ha enviat a la Ciutat Comtal. En una reunió amb els dos xitxarel·los, el detectiu de Nova York els engega: «Vostès, els catalans, són ... diferents. Tenen la seva pròpia manera de fer les coses. I tinc entès ... que volen deixar de ser espanyols».
Els catalans es queden astorats. Un d'ells contesta «no tots», i l'altre replica «la majoria». Vet aquí, com s'escampa la internacionalització del procés!
Bé, el relat segueix amb una successió de situacions inversemblants que l'autora utilitza conscientment per bastir una trama rocambolesca amb un final truculent que frega el ridícul.
Malgrat tot, la sàtira i la burla es barregen amb la denúncia de la crisi econòmica i el repudi al turisme de masses per esdevenir una crítica mordaç de la Barcelona dels nostres dies.
Llàstima que el llibre imiti, a propòsit o no, Mans lliures (2009) de Jordi de Manuel, un escriptor imaginatiu i gairebé profètic. En el seu llibre, un candidat a la presidència de la Generalitat que promet una consulta sobre la independència de Catalunya és enverinat amb Poloni-210. Premonició de futurs esdeveniments?
Ara bé, la similitud d'arguments, de personatges i de la realitat social no són elements significatius, per si mateixos, per desqualificar una obra de misteri i intriga.
No obstant, tot i admetre que les comparacions són odioses, és la versemblança que queda en qüestió en la novel·la d'una dama catalana del crim.
Raymond Chandler escrivia l'any 1949 que: «La situació inicial i el desenllaç han de tenir unes motivacions versemblants. Han de mostrar els actes versemblants de personatges versemblants en una situació versemblant».
Aquestes reflexions d'un mestre de la novel·la negra s'inspiren en la credibilitat de la narració, malgrat que s'adorni amb efectes satírics, sarcàstics o humorístics.
Certament, no s'ha de mitificar cap dels autors clàssics que van revolucionar la que fins aleshores era coneguda com una narrativa d'evasió sense qualitat literària.
Però tampoc s'ha de caure en el parany d'enaltir qualsevol desmitificació del gènere negre, amb l'excusa de trencar amb un esquema encotillat.
En definitiva, Teresa Solana es queda a les portes d'un esperpent negre i criminal.
