Una nebodeta, que ha entrat sobtadament a una adolescència esclatant, molt maca i presumida, aficionada, com tants joves sortits de la pubertat, a fer posturetes i fer-se selfies, que envien a l'univers sencer, va passar uns dies de vacances amb nosaltres. Les nenes quan es fan de cop adolescents són insuportablement capricioses; s'agraden o es desagraden molt i el món es redueix a un mirall, que reflecteix el seu jo per complet; el mirall els rebota imatges de les seves moneries, sempre insatisfactòries, i n'assagen de noves, així són de vanitoses i perfeccionistes. Sort que, com diuen els savis, la joventut és una malaltia que es cura amb l'edat, amb el pas del temps.

La bellugadissa i espavilada nebodeta, un cul de mal seient, acabava d'arribar d'Anglaterra, on havia sojornat 15 dies en diferents ciutats recorrent les cases dels seus familiars disseminats per l'illa. Ens va explicar que en les llars on residí mai va veure cuinar cap dels seus parents. Tot el que va menjar era precuinat, comprat a supermercats o botigues, i es limitaven a escalfar-ho en el microones o en un forn. La neboda desesperada perquè no havia fet cap àpat elaborat, tot era «menjar escombraria».

Els aliments en la cadena del fred, els congelats, però molt especialment conservar aliments al buit, ha representat una innovació revolucionària en l'àmbit domèstic i uns canvis transcendentals en els costums quotidians de la gent. Ja fa anys que moltes famílies tot el que mengen, excepte la fruita i l'amanida, és congelat o «al buit»: verdures, peix, marisc, carn i les postres. Abans dels congelats es guardaven els productes amb sal, oli, assecats o escabetxats; a finals del XIX van aparèixer les llaunes i és freqüent veure en westerns els pistolers i grangers cruspir-se llenties, fesols o cigrons o préssecs en almívar. Preservar el menjar o la beguda en una llauna o en un pot de vidre encara s'estila i tots en comprem, de llaunes, ara, almenys porten data de caducitat, l'únic que encara no l'indica, inexplicablement, són els paquets de tabac.

Alguns restaurants ja fa anys que totes les verdures que serveixen les han tret de pots de llauna o del congelador, com també les patates, la carn, el peix i el marisc. Molts venedors de pollastre a l'ast rosteixen pollastres, que guarden en el congelador, i es nota perquè la carn del pollastre congelat és més seca que la carn del pollastre matat a casa o comprat a la polleria. Molts amos o mestresses de fondes han deixat d'anar pràcticament al mercat a comprar productes frescos.

La conserva al buit ha estat l'eina més eficaç per a moltes fondes, no sols perquè representa un estalvi de temps, sinó que també és una solució econòmica, puix que no és necessari contractar un cuiner, qualsevol marmitó o ajudant està capacitat per preparar els plats. Moltes fondes l'empren metòdicament i poden servir un rissoto, conservat al buit, limitant-se a treure'l de la bossa i escalfar-lo; tampoc em sorprendria que alguna indigerible paella menjada aquest estiu en establiments formenterers procedís d'un precuinat al buit: s'escalfa la paella amb un rajolí d'oli, es tira una mica brou de peix que el venen en paquets, dues cullerades de sofregit; quan està a punt s'obre la bossa i tot a la paella, es remena i s'adorna amb quatres musclos. Ho serveixen com si fos una paella artesanalment cuinada.

El que passa al Regne Unit passarà aquí al cap d'uns anys. La cuina ha deixat de ser un lloc cabdal a les cases, serà inexistent o residual en les noves arquitectures que beneficiaren més metres quadrats als salons o les habitacions, perquè la tendència a deixar de cuinar a les llars és un fet.

Aquest estiu he vist sèries televisives americanes i en quasi totes menjar una pizza a casa o un plat preparat xinès, japonès, tibetà, pakistanès, era tot un luxe. L'altre aliment fonamental dels estatunidencs és l'hamburguesa, el «bistec rus» de la nostra infància, refrigeri del migdia menjat en el Burger King o en el Mc Donald's. També com a piscolabis un « perro caliente» (« perro caliente» en al·lusió al gos de raça «teckel», «dackel» o gos salsitxa; el frankfurt banyat amb mostassa es posa dins d'un panet embolicat en paper.

L'origen de l'hamburguesa és molt discutit. Alguns ho remunten a l'Imperi Romà, que feia un plat de carn picada amb pinyons, sal i vi, a l'interior d'un pa untat amb greix. Fins que no s'inventà la màquina de picar carn, que facilita la mescla de cran grassa amb carn magra, no s'estengué a molts països. L'hamburguesa és un entrepà universalitzat. En qualsevol ciutat del món pots cruspir-te una pizza, uns espaguetis, un tall de pollastre, un pastís de poma, un frankfurt (en els països musulmans amb carn de pollastre i xai). Per altra banda els turistes volen trobar en qualsevol país el que mengen en el seu lloc d'origen. A Formentera, coneguts italians, malgrat la insistència que provessin plats illencs, no van mai sortir del cercle gastronòmic italià.

«El món s'ha convertit en una aldea global», va sentenciar a l'any 1967 el canadenc McLuhan, atenent el trànsit de la informació a través dels mitjans de comunicació de masses (llavors encara no existia la nova tecnologia, ni l'autopista d'internet). El nostre veïnatge és l'aldea universal.