Els japonesos, que són uns murris, ja parlen de tres categories de gent gran. Ves que allò que pretenguin no sigui que la gent treballi fins als 80 anys, i es quedin tan amples. Recordin que el Japó és un dels països més envellits del món, i que les jornades de feina són tan bèsties allà, amb tan poques festes concedides i tantes hores treballades, que fins i tot alguna persona ha mort, directament, d'esgotament, allò que ells en diuen el karoshi.
Quan som joves, el temps sembla no tenir importància, com si estigués congelat o no es pogués esgotar mai. I un cop abandonada la joventut, mirem enrere amb perplexitat, quan no amb ràbia, perquè allò que vam disfrutar i ens va agradar tant sembla haver passat massa ràpid. En un sospir: « la vida es sueño», que deia Calderón de la Barca. És com si el temps ens abandonés, com l'aigua abandona els palmells de la mà. Després hi ha la gent que intenta detenir el temps en el seu rostre, via cirurgians plàstics, i amb un bon talonari. Però sense el quadre de Dorian Gray. L'excés i les addiccions, com a qualsevol cosa de la vida, provoca destrosses importants. Una batalla perduda. Vegin els rostres d'actors com Renée Zellweger, Brendan Fraser o Mickey Rourke. Cares momificades, expressions espasmòdiques, somriures rígids. Enfront de la dignitat en les arrugues de gent com Jane Fonda, Robert Redford o el desaparegut Paul Newman.
Envellir amb classe, sabent que les arrugues i el pas del temps existeix i ens acompanya, intentem que el podem dur amb dignitat, sense xocar amb un mur infranquejable i impossible de vèncer. Envellir sense continuar sent mà d'obra; envellir en condicions econòmiques acceptables, per deixar pas a noves generacions en el terreny laboral, per disfrutar de la vida o de l'Imserso. Per disfrutar de passions noves o antigues que es revitalitzen. Pintar, córrer. Tornar a estudiar. O anar al gimnàs. Aquelles persones atacades per la dèria de la cirurgia i la imatge exterior, que l'usen en excés, es troben que un dia, davant el mirall, entenen a la fi que han perdut la batalla, perquè s'han retocat tant que ja no són elles mateixes, o senzillament, perquè no tenen més marge per operar-se. I és que el temps no t'esclafa, com a vegades pensem; el temps ens acompanya, ens transforma, ens modifica allò que pensem, i allò que som en un moment determinat. El temps et transforma, i t'ofereix també noves oportunitats. Acompanya'l com l'amic pesat que mai et deixa.
