De les mil coses que em preocupen aquests dies, una és el periodisme. L'ideal de la professió, almenys en les democràcies occidentals, diu que la seva funció és oferir informació veraç i contrastada a la ciutadania per tal que aquesta pugui prendre decisions raonades. El problema, em sembla, és que en els darrers mesos tots plegats hem renunciat al periodisme i hem tornat a la premsa propagandística i de partit. Hi han renunciat molts mitjans, ja que les mentides, omissions, manipulacions i visions parcials del procés sobiranista son cada cop més habituals, tant a Madrid com, en alguns casos, a Catalunya.
Però tant o més greu em sembla que, com a ciutadans, també haguem renunciat a rebre aquesta visió veraç i contrastada. Ja no ens interessa. Acceptem que els mitjans ens venguin tertúlies polítiques low-cost en lloc de periodisme d'investigació. Llegim i escoltem aquells mitjans que donen el discurs que ens agrada, seguim a les xarxes els nostres periodistes de referència i a vegades bloquegem els que diuen el que no volem sentir. Conec molta gent que només mira un canal de televisió i escolta una emissora de ràdio. «És que no volem escoltar mentides», em diuen. Però la realitat és polièdrica, com també ho són les maneres d'explicar-la. La nostra visió del món ja la coneixem, per tant, no està de més escoltar les altres. Encara que sigui per acabar-nos refermant en la nostra posició inicial.
