L'endemà de l'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, van sortir al carrer dues-centes mil persones a Barcelona, a més de diversos milers en altres ciutats espanyoles i estrangeres. Per tant, la presó no ha evitat les manifestacions pacífiques que pretenia frenar, perquè ni la jutgessa de l'Audiència Nacional atorgaria als seus presos els poders parapsicològics de convocar als seus abduïts telepàticament. La participació i la celeritat també relativitzen si no desmenteixen el control absolut que els dos atrabiliaris personatges exerceixen sobre les seves organitzacions, segons fiscals i policies. La mobilització no aconsegueix ni persegueix l'alliberament, però debilita la justificació de la presó.
La inclusió en la categoria de presos polítics dels iranians Sànchez i Cuixart no els correspon a ells, però tampoc als defensors d'una justícia clarivident que no encerten a aclarir la comparació amb condemnats de privilegi com Urdangarin i Rodrigo Rato. La naturalesa de l'empresonament es resol amb un experiment mental. ¿Hauria sol·licitat la fiscalia, a qui la magistrada obeeix, la presó dels antipàtics mobilitzadors en el cas que aquest mateix dilluns hagués retirat Puigdemont la reclamació d'independència? Si la seva resposta és afirmativa, són presumptes delinqüents comuns. Si vostè creu que qualsevol acord implicarà l'arxiu de les accions penals, llavors es tracta de presos polítics, gairebé d'ostatges.
Hi va haver més sedició en els controladors aeris absolts pel Govern que en els esmentats Sànchez i Cuixart, però això és una opinió personal. El comissari Trapero és una altra qüestió. El país que vol empresonar l'únic líder policial que ha liquidat a un comando d'Estat Islàmic, a través de la mateixa Audiència que jutja el terrorisme, té un seriós problema d'interpretació dels valors occidentals. És clar que aquí fiscals i jutgessa poden estar promocionant el pròxim president de Catalunya, amb permís de Guardiola. La retòrica de l'aplicació de la llei no evita que les seqüeles empitjorin el remei.
