Havien d'estar molt segurs Jordi Sànchez i Jordi Cuixart que la jutge de l'Audiència Nacional Carmen Lamela acabaria dictant presó provisional sense fiança contra ells com a presumptes autors d'un delicte de sedició perquè amb caràcter previ al seu empresonament ja havien gravat un missatge en vídeo anticipant la mesura. Un missatge curt però abundant en recomanacions de comportaments pacífics als seus seguidors i de denúncies contra un Estat opressor que sembla aliè al clam democràtic que viu Catalunya.

I tot això en un to amable i conciliador, com correspon a dos líders socials que han fet del victimisme i del pacifisme retòric la principal bandera de la seva actuació política. Desafortunadament per a ells, els fets pels quals estan sent jutjats no són les pacífiques i multitudinàries diades d'anys anteriors, de les quals els dos Jordis van ser reconeguts i eficaços organitzadors, sinó els tumultuosos esdeveniments ocorreguts el passat 20 de setembre, quan una multitud irada de milers de persones va voltar una seu de la Generalitat per impedir que una comitiva judicial complís una ordre d'escorcoll. La secretària d'aquesta comitiva va haver de fugir per la teulada de la ira popular i als guàrdies civils encarregats de transportar els documents objecte d'investigació se'ls va impedir la sortida durant hores fins que una dotació dels Mossos els ho va permetre de matinada, enmig d'una gran tensió. Durant aquest temps d'espera, tres vehicles de la Guàrdia Civil van ser colpejats i incendiats i en les imatges brindades per les televisions tots vam poder veure com el senyor Jordi Sànchez i el senyor Jordi Cuixart, enfilats al sostre dels destrossats automòbils, arengaven la multitud amb ajuda d'un megàfon demanant que no desistís del setge. Jo comprenc que liderar una massa tancada (és a dir, la que té el límit d'espai, lloc i accessibilitat, si hem de seguir la classificació d' Elias Canetti) és molt menys complicat de liderar que una massa oberta que creix i es desintegra seguint impulsos momentanis. Les famoses Diades, que van ser l'aliment espiritual del sobiranisme en aquesta fase última d'accés a la independència, van ser un exemple magnífic de massa tancada, i en elles els dos Jordis es movien com peix a l'aigua.

En canvi, els successos del 20 i 21 de setembre van ser la mostra més acabada de massa oberta. I aquí els dos activistes catalans es van deixar arrossegar per la força vindicativa del tumult que pretenien dirigir.

Per descomptat, els jutges no són propicis a deixar-se enredar en el relliscós terreny de la preterintencionalitat, i analitzaran els fets basant-se en testimonis fiables i documents que obrin en el seu poder, entre els quals han de figurar les imatges per tots conegudes. És suficient això per qualificar unes conductes com sedicioses? Això ja ho dirà la Justícia en el moment oportú, que és un temps que discorre molt més lentament que el de la política. Conegut l'empresonament dels líders de l'Assemblea Nacional Catalana i d'Òmnium Cultural, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha dit que «tristament a Espanya torna a haver-hi presos polítics». Un judici una mica exagerat. No és el mateix un pres polític que un polític pres.