Fa temps que m'he plantejat entendre per què l'independentisme està tan mobilitzat i els altres catalans, sobretot els de la mal anomenada tercera via, estem tan callats. En el meu cas els diré que la cosa és senzilla. Que no em sento representat pel PP per múltiples raons ho he tingut sempre clar però que el govern de la Generalitat no em representa m'ha costat acceptar-ho. Vaig lluitar molt perquè tornéssim a tenir la Generalitat a Catalunya, i davant els molts greuges del PP (contra l'Estatut, la seva poca sensibilitat pel tema del català, etc.) tens el cor al costat de les teves institucions. Però a poc a poc, sobretot després de les darreres eleccions, m'he sentit marginat (només governen per a uns, en cap cas per a tots els catalans) i quan va arribar les sessions del 6-7 de setembre vaig trencar tots els lligams. El govern de la Generalitat tampoc em representa. Des de fora de les lleis i portant Catalunya al llindar del precipici (en expressió dels independentistes) per forçar no se sap què, amb mi que no comptin. I aquest retard en trencar les amarres del govern de Catalunya juntament amb el fet que no voldria que a Catalunya la societat es dividís més (no voldria «frontismes») ha fet que hagi parlat, hagi escrit, però mai hagi intentat ni defensat un front contra l'independentisme.

Però anem per les solucions. Soc partidari del diàleg i els pactes i com deia en Roca a La Vanguardia això requereix consens, una paraula i un concepte molt poc estimat darrerament. Per començar els diré que crec molt difícil que els governs actuals d'Espanya i Catalunya parlin, estan enrocats en els seus castells i no donen cap via que sembli factible. Una altra cosa és la comissió parlamentària creada al Congrés dels diputats per parlar del tema de Catalunya, una comissió que té una doble virtut: retornar el debat al Parlament (el lloc natural de la política de veritat) i involucrar molts més actors, actors importants com són tots els partits vertaders representants de l'espectre polític i no sols dos governs clarament tendenciosos. I crec que molts que ara no ens sentim representats pels governs tornaríem a sentir-nos representats. I es convoquin noves eleccions o no cal començar el diàleg.

I com començar? Crec que hi ha moltes propostes que podríem posar sobre la taula sense que ningú s'hagi de sentir humiliat i cedint un xic de cada part. Per exemple es podria posar sobre la taula que es retira la DUI i per contra es retorna l'Estatut complet tal com el va votar el poble de Catalunya i s'aprova una llei de defensa de les llengües d'Espanya (hi ha una proposta socialista presentada al Congrés que es podria fer servir de base per alleugerir terminis). I es poden pactar temes a tractar i terminis per portar-los a terme. Amb l'actual composició del congrés dels diputats una proposta d'aquest tipus seria aprovada i forçaria el PP a moure fitxa i apuntar-se al carro. En política, la de veritat que es dedica a resoldre problemes, saber aprofitar les oportunitats és no sols un art que cal saber cultivar sinó fer realment política.

Com sempre acabo recordant, cosa que sol passar desapercebuda entre tant soroll, que el proper dilluns es presenta l'Informe social de l'any 2017 «L'escenari després de la crisi. Velles i noves desigualtats», que seria interessant seguir perquè dona moltes pistes sobre la realitat de Catalunya, una Catalunya molt allunyada de l'èpica. Per als preocupats pel futur de Catalunya cal seguir de prop aquests informes i els informes sobre l'economia per entrellucar el futur, no fos cas que amb tanta èpica el país se n'anés en orris i no ens n'assabentéssim.