El nom dona una idea exacta de com és el carrer: Llarg. També serien vàlids els adjectius «estret», «sinuós», «complicat», «perillós»... (o el sintagma «de molt malt passar-hi a peu»). El carrer Llarg és l'artèria principal del Barri Vell de Salt. De voreres tan poc amples que en alguns trams amb prou feines hi pot caminar una persona sola, també hi aparquen cotxes i, això, fa l'aventura de creuar-lo de cap a cap fins i tot més arriscada. Per postres, no és recte i això el converteix, en algun punt molt concret, en una trampa perillosa, sobretot per a la canalla, que ja saben com va d'esverada per aquests móns de Déu. Si en els últims anys no hi ha passat cap desgràcia deu ser precisament per això, perquè la divinitat deu existir (no fa massa, amb bon criteri, l'Ajuntament va col·locar un bony longitudinal de plàstic groc i negre -en diuen «bandes reductores»- uns metres abans d'un revolt traïdor de necessitat). No és, per descomptat, l'avinguda dels Països Catalans, ni tan sols el carrer Major, però hi ha trànsit i, habitualment, els cotxes hi circulen a una velocitat excessiva. Aquesta setmana la corporació anunciava que reformarà la via amb l'objectiu de fer-la més amable i segura per als que van a peu. Bona notícia: els cotxes no hi estacionaran, les voreres seran més amples i la calçada, més estreta. Algú es queixarà, però el canvi era necessari, imperiós. El barri, mig de vianants, mig obert al trànsit, hi guanyarà. I ho farà més, encara, si es pren una decisió perquè deixi de ser la drecera perfecta per als cotxes que van en direcció a Bescanó, saltant-se les normes de trànsit sense contemplacions. L'anterior equip de govern va posar pilones per impedir l'accés de vehicles en alguns carrers: un autèntic nyap, perquè hi continua passant tot Déu. Les barreres resulten del tot inútils i els senyals de prohibit el pas són invisibles (o potser hi ha molt de conductor daltònic pel món). En qualsevol cas: arreglar el carrer Llarg és un bon primer pas.
