L escriptor Albert Sánchez Piñol escriu en un article que en els cinquanta anys que té no ha passat ni un sol any sense que el govern espanyol no hagi emès una llei, o generat una política, en contra de la llengua i cultura catalanes. Explica que aquesta mala relació és històrica i que data de la mateixa unió dinàstica dels Reis Catòlics, quan els dos regnes funcionaven de forma independent, gairebé ignorant-se mútuament: Castella era absolutista i es va concentrar en la conquesta d'Amèrica mentre Catalunya funcionava amb les institucions com el Parlament i mantenint el comerç amb el Mediterrani com a prioritat. Explica que, després de l'expulsió dels jueus el 1492, el nou enemic interior va ser el català. Era un individu estalviador, reservat, laboriós i estrany que parlava una altra llengua. De llavors ençà hem arribat fins aquí, quan hem entès que és enormement complex ser català dins d'Espanya perquè el poder espanyol és inflexible, intolerant. Per això hi ha tants catalans que no volen ser espanyols i per això molts emigrants acaben agafant el tarannà català. Cal tenir sempre present aquest origen del conflicte per trobar la bona solució.

El bloqueig que avui hi ha entre el poder de Madrid i el de Catalunya només es pot resoldre comptant els que hi ha a un costat i a un altre, amb un referèndum pactat, on els que estan a favor de continuar a Espanya facin una oferta de l'encaix i s'obri el debat entre els avantatges de romandre a Espanya o no. Aquesta és la manera democràtica que el poder de Madrid no vol admetre, sota l'excusa que la constitució no ho permet. Doncs bé, que aprovin la seva modificació exprés al parlament espanyol, tal com van fer amb la prioritat de pagament del deute un estiu del 2011. La solució hi és, la voluntat no. Un problema és la manca de recursos institucionals per resoldre conflictes d'aquesta envergadura. El Rei hauria d'haver propiciat la sortida en lloc de posar-se la soga al coll i esdevenir hooligan del PP. Hauria d'haver fet seure els dos bàndols en una taula, hauria d'haver fet dimitir els dirigents dels dos costats en cas de no arribar a un acord i hauria d'haver proposat altres negociadors independents, una solució que es practica sovint a Itàlia. Però no: en la cultura de Castella impera el tot o res i així anem, el Rei és absolutista.

Les mesures restrictives de l'article 155 no faran més que agreujar el problema. El que va funcionar en anteriors episodis repressius, avui no funcionarà pel fet que la informació circula sense control, de forma massiva i instantània. Només cal recordar que per fer efectiva la repressió en temps de Franco hi havia una caserna de la Guàrdia Civil a cada poble, amb un control exhaustiu de tot el que passava allà.

Per tant, la solució no vindrà pas d'un canvi en l'actitud dels governants de Madrid, vindrà forçosament de la imposició exterior i això només serà així quan la davallada de l'economia sigui prou gran perquè afecti l'estabilitat d'Europa i de l'euro. Només així Europa sortirà de la seva defensa de l'ortodòxia, de la seva mandra i de la seva por a l'efecte Catalunya.

Fins i tot Putin aquesta setmana ha hagut de recordar a la Unió Europea que hi ha separatistes que no poden defensar els seus drets pels mecanismes democràtics. A excepció de França, el mestre absolutista i jacobí d'Espanya, la resta de països no poden entendre la manca de diàleg per resoldre el conflicte amb Catalunya. El mateix Donald Tusk, president del Consell d'Europa, durant la recepció dels premis Princep d'Astúries, va recordar el seu passat activista a Polònia amb el moviment Solidarnosk: «Vam ser colpejats, portats a la presó, forçats a l'exili... però mai vam oblidar alguns principis simples: que la violència no resol res, que el diàleg sempre és millor que el conflicte, que tots els actors de la vida pública han de respectar aquesta llei i que l'harmonia és millor que el caos». Una bufetada a la cara del Rei.

L'estratègia de repressió no frenarà el moviment, només el complicarà i l'enfortirà, tal com ha anat fent des del 2012: el màxim impulsor de l'independentisme és Rajoy. El conflicte només es pot resoldre amb un canvi d'actitud, amb fer possible que la diferència de Catalunya s'accepti a Espanya, que allà també s'estudiï la cultura catalana, els escriptors, pintors, escultors, músics i arquitectes catalans, i viceversa. Que un president del Govern hauria de conèixer el català a banda de l'anglès... Ho veieu impossible, eh? Jo també. Doncs l'altra solució és que cada territori es desenvolupi com millor pugui, com els cantons de Suïssa.

El camí sembla escrit i ja veiem que entrarem a l'any 2018 en recessió, la gent comença a tenir por de consumir, els turistes retarden la seva vinguda, els pocs compradors de pisos es frenen... això alenteix de forma important l'economia espanyola, fent pujar el cost del deute espanyol, abaixant la borsa i frenant l'activitat. Temps per a l'exportació.

No tothom està a favor de fer més dies de vaga pel cost que significa per al seu negoci. Aquesta setmana he sentit a un perruquer que deia que ell no podia escapar-se de pagar el lloguer i els impostos durant el dia de vaga. El més perillós de tot és, en efecte, que el conflicte s'enquisti per mesos o per anys. Llavors sí que veurem com la pobresa retorna. És moment de trobar solucions i aquestes només arribaran amb més pressió. Rajoy ha posat més foc a la caldera.