En néixer, irrompem traumàticament en un món al qual ens incorporem agombolats pels pares, que ens acullen i ens faciliten el nostre arrelament en l'existència. Omplim els dies d'anhels i de projectes. Hi ha circumstàncies, però, que aturen la nostra mirada: la mort d'algú que estimem, l'enamorament, el naixement d'un fill,... En aquestes ocasions se'ns fa inevitable repensar críticament la nostra existència. La humanitat va unida des dels seus orígens a una vocació de transcendència, reflectida en rituals i textos antiquíssims. D'una certa forma, la noció de Déu és omnipresent en la necessitat de dotar de sentit la nostra experiència. La nostra dimensió espiritual, però, ha mantingut una relació sovint tensa i contradictòria amb el progrés científic, que ens ha ofert explicacions colpidores sobre el lloc que ocupa el nostre planeta en l'univers, sobre l'evolució de les espècies o sobre les lleis que regulen el temps i l'espai. La poesia ha estat de vegades, més enllà d'exaltació commoguda de la bellesa, refugi davant del vertigen de la incertesa i ocasió de reflexió i qüestionament, des de les possibilitats metafòriques del llenguatge, sobre la nostra veritable condició. El poeta, empès per la seva voluntat d'entendre, intenta mirar-se des de fora. Dins la literatura catalana hi ha autors que, des de l'edat mitjana, han tractat del gran tema de Déu. Entre els contemporanis, potser el que hi ha aportat una perspectiva més complexa i conflictiva és Màrius Sampere, que identificarà la figura de Déu com, sempre amb majúscula inicial, el Caminant, el Mut, el Mag Central,... El seu darrer llibre duu l'impressionant títol de Dèmens i ens situa en la frontera de la racionalitat. El primer poema del volum conclou així «Ara no sé/ què segueix, només que cada ésser/ està sol i Déu no va venir», una idea represa més endavant a diversos poemes com a I Déu no va venir. Màrius Sampere, que escriu versos tan lírics sobre Déu com «Sempre, sempre serà de nit/ quan Déu dorm», s'hi enfronta amb duresa per retreure-li el seu silenci i el dolor i l'absurd que tantes vegades dominen el destí humà. A Dèmens Sampere ens duu pels territoris d'una meditació amarada de saviesa («Venir és tornar, per això morim»), que reflecteix desemparament («Tal com venim. Mirem-nos nus/ i sagrats; som la fi/ de l'esforç estèril») i una consciència desolada d'humanitat («he esdevingut la suma dels meus morts», «totes les possessions dels morts / són les meves»). Sampere també hi llisca de vegades pel sarcasme descarnat. A Dèmens, a més, sorprèn el recurs sovintejat a expressions tradicionals més habituals de l'àmbit col·loquial que del poètic, potser mirant enrere, per un impuls de retrobament, de reconeixement en el seu propi passat a través de la llengua quotidiana, com «embolica que fa fort», «les bruixes es pentinen», «la lluna en un cove», «cargol treu banya», «el cel de les oques», «l'ou com balla»,...
