Quan entràrem en el segle XX les Fires canviaren d'emplaçament. Fins aquell moment les parades de joguines s'instal·laven a la Rambla i d'allí passaren a la plaça de Sant Agustí. El firal de bestiar se situava en l'areny de l'Onyar. I també al cap de poc temps, deixà aquella ubicació per instal·lar-se a l'espai que s'obria entre el mur del baluard de Sant Francesc i el riu. Prop de l'actual plaça del mercat d'abastaments. Sempre que es produeix un canvi en el que ha estat costum i tradició s'originen protestes. Encara que el canvi sigui per millorar hi ha qui s'aferra al que sempre ha estat d'una manera i es proposa que passi a ser d'una altra. En aquell temps la ciutat era la de la dreta de l'Onyar, mentre que la de l'esquerra era considerada com una barriada de segona categoria. En tot cas es podria fer una excepció amb el carrer Nou, on hi havia edificis de categoria i alguns luxosos comerços i l'Hotel Peninsular, tot i que una bona part del carrer estava ocupada per la fàbrica Gróber, i una altra per la paret cega del pati de l'Hospici.

Passar les Fires a l'esquerra del riu, per molts representava allunyar-les de la ciutat. La plaça de Sant Agustí disposava d'un pla urbanístic que no es va completar fins passats molts anys. Hi quedaven solars per edificar i algunes cases velles i atrotinades que estava previst que fossin substituïdes per altres edificis moderns i d'acord amb el pla prèviament previst. I per a molts el que representava una incomoditat o fins i tot un problema i un perill era haver de passar a l'altra banda del riu. A l'hivern, molta gent evitava tant com podia passar els ponts, especialment al vespre. I encara que les Fires cauen enmig de la tardor, hi havia qui ja considerava que havia arribat la fred i que calia resguardar-se per evitar arreplegar un constipat o, pitjor encara, una pulmonia. Persones d'edat avançada, que en el còmput d'aquell temps podien ser els cinquanta-cinc o seixanta anys, a entrada de fosc ja consideraven perillós passar el pont per sortir de la ciutat i anar al barri del Mercadal. I si aquell perillós pas l'havia de fer una criatura se'l ben protegia amb un bon abric i una bufanda o un pràctic del que només en sortien els ulls.

Jo encara recordo quan el dia de Sant Narcís anàvem a visitar la capella del Sant. Com que a casa teníem un petit comerç, i per Fires les botigues no tancaven cap dia, ni que fos diumenge, i encara menys per Sant Narcís i per Tots Sants, que eren els dies forts de la fira, anàvem a la Missa més matinera, que devia ser a les set. En passar la plaça de Sant Agustí, vèiem les parades tancades, que oferien un aspecte fantasmal. D'alguna se'n podia sentir el ronquet de qui dormia sota el taulell. Els firaires eren gent d'economia modesta i no es podien permetre el luxe de llogar una habitació a la fonda. I la mateixa parada que de dia era el seu lloc de treball, de nit era el seu refugi per descansar.

En passar el pont d'en Gómez acceleràvem el pas i manteníem la boca ben tancada, per evitar els efectes de la humitat que pujava del riu en forma boirosa.

Així com el pont d'en Gómez era el més utilitzat per anar a l'església de Sant Feliu, des del barri del Mercadal, el pont de Sant Agustí era el nexe d'unió entre el centre de la ciutat i el recinte firal. Durant el dia aquell pont estava notablement concorregut i a les hores del sol es creuava a pas de passeig, mentre que al vespre el pas era més accelerat.

El pont de les Peixateries tenia les seves hores de màxima concurrència els matins, tant dels dies feiners com dels festius, en què comunicava el mercat de la Rambla amb les Peixateries. Mestresses de casa i minyones de servei, amb el corresponent cistell o cabàs anaven a la compra per proveir el rebost, en un temps en què tots els àpats es feien a casa, i no es disposava de refrigeradors per conservar els aliments. I encara no es coneixia el tan pràctic carret de la compra.

El pont de Pedra havia perdut una part del protagonisme que li donava la ubicació de la Fira en el passeig de la Rambla. Però mai va deixar de ser la principal via d'entrada a la ciutat. Especialment pel pas de vehicles ja que era l'únic dels ponts urbans apte per a aquest servei. El pas de carruatges era freqüent. A les hores d'arribada i de sortida dels trens passaven els cotxes dels hotels del carrer de Ciutadans i Albereda, que portaven o recollien els viatgers. I també era el lloc d'estacionament de les tartanes de servei públic que anaven i venien de Salt.

El pont de ciment, vulgarment anomenat de Can Ventura unia dues zones ben afectades per la Fira. La rambla Verdaguer, on s'hi situaven les parades de vestuari i de calçat, i el passeig de Sant Francesc i la rambla Pi i Margall, on hi havia la polleria i les parades de ferralles i eines per al treball del camp. I on algun venedor garlaire que oferia l'oro i el moro entretenia el personal, moment que algun carterista, dels que sempre són presents en les aglomeracions humanes, feia la seva feina.

En el lloc que ocupa ara el pont de l'Alferes Huarte hi havia unes palanques de fusta pintades de vermell que foren víctimes de les inundacions del 1940. Es coneixia pel nom vulgar de pont dels artillers, per la seva proximitat amb la caserna d'Artilleria, i el pas freqüent dels soldats a les hores del passeig. En aquell pont s'hi muntaren durant molts anys els focs artificials que tanquen la celebració de les Fires. Els espectadors del popular i artístic foc de fi de Fires omplien el pont de ciment, el de Pedra i els vials d'una i altra banda del riu. Alguns noiets baixaven a contemplar l'espectacle des de les ribes de l'Onyar. Suposo que també hi devia haver espectadors en el pont de Lorenzana i en el carrer del Carme; però això aleshores ja em quedava molt lluny i no vaig tenir ocasió de comprovar-ho. Quan el pont de l'Alferes Huarte va substituir el vell pont de fusta també va acollir el muntatge dels focs artificials. I quan, uns anys més tard aquell pont que era apte per al trànsit rodat va ser substituït per l'actual d'ús exclusiu de vianants, també s'hi continuaren ubicant els focs de Fires. Fins que un trist accident aconsellà traslladar els Focs al paratge de Fontajau, amb l'avantatge que a més de la seguretat ofereix la possibilitat d'un espai gairebé il·limitat per als espectadors.

Amb el pas dels anys i els canvis que s'han anat produint en la ubicació de les instal·lacions firals, els ponts sobre l'Onyar han perdut bona part del seu protagonisme, que ha passat als ponts sobre el Ter. Fet que és una bona mostra de l'expansió inevitable del teixit urbà d'una ciutat que no deixa de créixer, modernitzar-se i actualitzar-se.