Girona, les set de la tarda, carrer Santa Eugènia. Em refugio a la seva galeria per simple casualitat. Fa olor a tuf de la marihuana i sembla l'escenari d'una pel·lícula de terror, per la seva perpètua foscor, pel seu abandó, per la pols que ajunten els seus comerços tancats, per aquella idea que sura en l'aire, la seva promesa truncada d'esdevenir una emprenedoria reeixida d'una altra època, la certesa de la seva total derrota. Per aquella altra olor pròpia dels soterranis i els llocs on la llum del sol és un record. Es tracta del centre comercial La Punxa, un passatge que recorre en una estranya virolla l'interior d'un bloc d'edificis i on se succeeixen els negocis tancats. Allà l'oblit s'estén amb aquella particular empenta pròpia de la gravetat: la seva història és la de la caiguda lliure, ona expansiva del propi procés inacabat del parc Central.
A fora passa un grup de gent amb banderes estelades. Des del seu interior passa com si fos en una altra dimensió, com si la realitat allà dins succeís en un altre temps.
M'entrevisto amb un arquitecte de la ciutat. L'arquitecte, que va formar part del planter professional del Patronat Santa Creu de la Selva, associació que va crear a Girona gran part dels edificis d'Habitatge Social, em parla sobre els passatges de la ciutat. En el passat, abans de la febre del totxo, en construir un edifici a Girona es pensava amb deteniment en els seus aspectes socials. D'allí la gran quantitat de passatges, galeries, patis comuns, d'un temps que es creia que els habitatges havien de tenir llocs on interactuessin els seus veïns i on els comerços eren, en la seva gran majoria, de famílies que s'hi dedicaven des de diverses generacions amb clients de tota la vida. Els franquiciats moderns, el bombardeig mediàtic, els han eliminat, i amb això han buidat passatges com el del Centre Comercial La Punxa.
Em comenten els comerciants que queden a la galeria que es pensava reactivar el Centre Comercial quan es fes el parc Central, encara no està després de gairebé una dècada, però que la idea va quedar en res. Projecte inacabat que va generar a la ciutat no només la manca d'un espai promès, sinó el deixar orfes altres tants projectes relacionats. Un funcionalisme implacable, les promeses no complertes, han buidat el sentit d'aquests espais, relegant-los a l'oblit. Són allà en un fora del mapa, en un espai no «googlejat». Espais que, encara a temps del rescat, no deixen de ser una oportunitat.
