Hem arribat a la setmana clau i ja tenim el xoc de trens a tocar. Malauradament resten molt poques sortides a una crisi territorial on la política ha fracassat en majúscules. El fanatisme radical d'uns i altres ha arribat tan lluny que ja es respira un pessimisme generalitzat, lligat a una imminent davallada econòmica, que pot comportar un escenari molt i molt complicat.
La imminent aplicació de l'article 155 pot suposar un pas enrere tan important que serà present al llarg de moltes generacions. L'autogovern guanyat en els darrers temps desapareixerà i això pot tenir unes conseqüències que avui són difícils de preveure.
Només Puigdemont pot evitar aquesta situació. El 155 permet al·legacions i la presència del president al Senat. De ben segur que no aconseguirà -si hi va- gaire res, però sí que podrà justificar el seu full de ruta davant la presència de molts mitjans espanyols i internacionals.
Catalunya no pot aconseguir la independència, agradi o no. Almenys, en aquests moments; més endavant, ja es veurà. La sessió parlamentària del setembre amb la llei del referèndum i de la transitorietat va ser típic d'una república bananera i la jornada del dia 1 d'octubre no va gaudir de cap garantia democràtica. D'altra banda, un objectiu com la secessió és impossible sense l'aval de la gran majoria de la ciutadania i amb suports internacionals.
En canvi, Catalunya sí pot fer un gran estrip a les economies de casa nostra i a la de l'Estat. I això preocupa no només el Govern central, sinó també a la comunitat europea. És per això que aquest 155 no només sembla consensuat pels partits majoritaris espanyols, sinó que també hi pot haver la mà de Brussel·les.
La repressió policial el dia del referèndum ha donat ales a un independentisme que avui no arriba al 50%. En uns moments tan dramàtics com els actuals, el president Puigdemont hauria de ser el president de tots i no voler passar a la història com un màrtir, perquè el mal que es pot fer a Catalunya serà majúscul.
En aquests moments només sembla viable unes eleccions catalanes. Seria una sortida sense vencedors i vençuts. El sentiment nacionalista que pot arribar a ser independentisme no el guanyarà ni l'article 155 ni accions de la Policia Nacional o la Guàrdia Civil. Però avui s'ha de fer servir el cap. I segons com actuï el govern de la Generalitat, es faran passos enrere irreversibles.
Aquesta tensió que es viu als pobles i ciutats del país pot esclatar en qualsevol moment. Massa associacions i grups -amb el suport dels partits polítics- volen portar el conflicte al carrer. I al final qualsevol revolució acaba amb violència. I així s'ha forjat la independència d'alguns estats actuals que alguns dirigents catalans agafen com a exemple.
En ple segle XXI això seria letal. I els responsables d'aquest conflicte que ja es pot respirar té noms i cognoms amb alguns polítics incendiaris de partits de tot l'arc parlamentari, d'un costat i de l'altre. Seria bo i responsable que alguns ministres del PP, com el d'Exteriors, callessin. Les seves paraules intentant justificar la violència el dia 1 d'octubre només serveixen per llançar benzina a un foc a on no hi ha bombers. El conflicte el dominen els radicals i les veus centrades han desaparegut d'un panorama cada dia més crispat.
