Un bon dia, sense previ avís, descobreixes que aquella personeta que sempre havies vist desprotegida, que sempre semblava necessitar-te per a la immensa majoria de coses, comença a tenir un criteri molt propi. Ha deixat de ser «petit» en el sentit més ampli del terme, i es passa el dia torpedinant els teus sobreentesos. Els fills creixen, això ho has sabut sempre, però si bé estàs preparat pels moments que fan de mirall de la teva pròpia infantesa, no ho estàs gens per afrontar aquells primers compassos en què exerceixen la seva autonomia i et forcen a reflexionar sobre la teva funció a la seva vida. Un bon dia, et veus obligat a obrir un debat amb tu mateix, perquè hi ha disjuntives que sempre havies situat en un futur que cada cop és menys llunyà. Durant molt temps, feies plans i ell s´hi sumava incondicionalment, de la mateixa manera que tu assumies una agenda social infantil basada en sortides familiars o festes d´aniversari. Deies una cosa i en la majoria de casos tenies una raó inapel·lable, perquè al capdavall ets el pare i el fill assumia que ho sabies més o menys tot. Però amb els anys, el nen comença a desenvolupar un argumentari ple de matisos en què ja no serveix la unilateralitat, sinó que t´aboca a una negociació permanent en què poses a prova la teva solvència a l´hora d´adaptar-te a nous escenaris. Hi ha coses que vol fer i coses que no, i està carregat de raons que no fa tant veies impensable que arribés a verbalitzar. A partir d´aquí, descobreixes dues coses. La primera, que ets com Jon Snow: no saps res. Les regles del joc han canviat, perquè el que et servia als set anys ha quedat obsolet quan està a punt de fer-ne deu. La segona, que els fills creixen, sí, però els qui realment hem de créixer som mares i pares, que hem d´acabar acceptant que la nostra funció a la seva vida, al final, dependrà exclusivament de la nostra capacitat d´entendre´ls.
