El «ja soc aquí» de Rajoy per iniciar l´evangelització de Catalunya ha comptat amb un escuder inesperat. Pedro Sánchez ha arrodonit la seva primera victòria política, en relegar Albert Rivera en el disputat càrrec d´apèndix del president del Govern. El secretari general del PSOE va fugir del Congrés per no abstenir-se en la investidura, i ara es llança des del Senat en els braços d´un «indecent». Sí és sí, la catàstrofe catalana ha tingut la virtut que reneixi l´amor bipartidista que mai hauria hagut de refredar-se.

El PSOE ha endurit el 155 que pretenia el PP, proclamant la intervenció de TV3 fins aconseguir que segueixi la línia imparcial de RTVE. L´entusiasme de Sánchez per Rajoy és tan ridícul que com a mínim requeria un revestiment discursiu. El líder socialista no ha aportat en la seva accidentada trajectòria massa perles oratòries, ara s´ha tancat i enterrat en el terme «secessió». El fill pròdig que abraça amb fe renovada els manaments de la dreta ha superat fins i tot Susana Díaz, que com a presidenta de comunitat hauria posat alguna objecció a l´ocupació de Catalunya.

Per descomptat, Rajoy no té la mínima intenció de procedir a l´edulcorada reforma de la Constitució, que el PSOE exhibeix com a penjoll per sacrificar a canvi un any de dolorosa regeneració. I sobretot, el PP no té res a perdre a Catalunya, on obté resultats miserables i difícils d´empitjorar. A canvi, els socialistes del sí és sí mai governaran Espanya sense l´impuls català, que com a mínim han danyat. De moment, el PP amenaça tranquil·lament altres comunitats governades a l´esquerra, ja sigui per incorporar Podem o pels intents de prohibició de la sagrada festa dels toros. Sánchez no ha decebut, perquè aquesta capacitat exigeix ??una mínima qualitat de partida. Tampoc li convé refiar-se d´enquestes precuinades pels mateixos que li han promès que Rajoy s´apartarà gentilment del càrrec. La cessió no era el millor remei contra la secessió.