El «règim del 78» li estan apareixent enterradors per tot arreu, i potser un cop enterrat el trobarem a faltar. Els seus crítics anomenen «règim del 78» el sorgit de la transició de la dictadura de Franco a la democràcia parlamentària. Va néixer a empentes i rodolons entre el «soroll de sabres» dels militars de formació franquista (que al cap de tres anys van intentar un cop d'estat), sota la vigilància de l'OTAN anticomunista, en plena crisi econòmica, i gràcies a un pacte entre demòcrates sortits de la clandestinitat i reformistes del règim anterior. Però també va néixer sota altres pressions de sentit contrari, entre elles la intensa mobilització catalanista expressada en la gran manifestació de l'Onze de Setembre del 1977, i els resultats electorals a Catalunya del juny del mateix any, que van guanyar de forma aclaparadora els partidaris de recuperar l'autonomia de la República.

La feblesa del govern d' Adolfo Suárez i l'oportunisme del PSOE, que s'apuntava a qualsevol cosa per desgastar-lo, van permetre que totes aquestes complexitats portessin, entre altres coses, el retorn de Josep Tarradellas, el restabliment de la Generalitat, i el naixement de totes les altres autonomies al crit de «nosaltres també». Però avui el panorama és un altre, el PSOE ja no juga a desgastar cap Suárez i la dreta no està acomplexada com fa quaranta anys, quan es volia fer perdonar la dictadura. La prova la tenim en la suspensió real de l'autonomia amb l'aplicació de l'article 155.

Si en aquests moments es posés a revisió el «règim del 78», no s'aconseguiria ampliar les llibertats de les persones, augmentar les garanties d'igualtat i consolidar l'autogovern dels territoris, sinó tot el contrari. Més aviat cal témer que la majoria parlamentària espanyola voldrà «posar fi d'una vegada a la broma» de les aspiracions catalanes i, a remolc d'aquesta actuació, retallar també les competències a les autonomies crescudes sota el lema del «no volem ser menys». Voldran que l'autogovern de Catalunya vagi enrere perquè també ho facin els de totes les comunitats, i que l'Estat recuperi el màxim protagonisme, a l'estil francès. Espanya, com França, és una creació de monarques absoluts que van definir un model d'Estat centralista i uniformador, i aquesta empremta en l'ADN dominarà qualsevol revisió del «règim del 78». Ara tothom en diu pestes, però segons com vagin les coses, potser l'arribarem a trobar a faltar.