Fa uns dies es dictava presó provisional sense fiança per als dirigents de l'Assemblea Nacional de Catalunya i d'Òmnium Cultural, investigats pel delicte de sedició. De seguida van ploure crítiques a la jutgessa per la seva decisió, però de la lectura de l'acte que els enviava a Soto del Real no es pot concloure que la decisió fos una barbaritat, almenys no ho és des del punt de vista jurídic.

Podrà dir-se que l'acte no ajudava a rebaixar la tensió i que alimentava la flama del secessionisme, però mal va l'Estat de dret si els jutges deixen d'aplicar la llei pensant en les seves conseqüències polítiques. A la jutgessa el que cal exigir-li és que no digui barbaritats jurídiques, però no és de rebut que, en funció del resultat i de la seva repercussió política, se li retregui la seva actuació i menys encara imputar-li connivència amb el poder polític com si fos el braç executor del Govern. L'independentisme, amb la Generalitat al capdavant, viu des de fa temps justificant la seva causa a força de deslegitimar l'Estat espanyol, com si fos un Estat autoritari, repressor de drets i sense divisió de poders. Estava clar que l'ordre de detenció l'esgrimiria com una prova més de la necessitat democràtica de separar-se d'Espanya. Ja té per la seva galeria d'icones independentistes una altra més: l'existència de presos polítics.

És lamentable que a aquest seguici per deslegitimar la nostra democràcia constitucional s'hi hagin adherit Units Podem, exhibint també ells el cartellet de llibertat per a presos polítics, com si la jutge Lamela fos titular d'un jutjat especial d'Ordre Públic. Fins i tot es pot veure part de l'esquerra tradicional recelar de la decisió judicial. Continuem amb tics antifranquistes de condemnar qualsevol repressió, encara que aquesta sigui per defensar la democràcia constitucional, mentre s'és condescendent amb els que la trepitgen en nom d'un imaginari dret d'autodeterminació. A veure quan ens assabentem tots que el dret és repressió, ús de la coacció física per part de l'Estat. Precisament per això és important que l'Estat sigui democràtic i que la repressió es dirigeixi a combatre activitats que discorrin fora del marc constitucional, sobretot contra aquelles que aspiren a trencar-lo en comptes de reformar-lo pel procediment establert.

En gran part de la societat catalana, de l'esquerra espanyola i de la premsa internacional ha calat el discurs independentista que el procés de secessió és legítim perquè és pacífic, cosa que els porta a afirmar dues coses. Que es pot incomplir la legalitat constitucional si es fa de manera no violenta i que l'estat intervingui per fer-la complir és repressió pura i dura. Per aquest discurs totes les activitats del Procés són llibertat d'expressió, a la qual no se li poden posar límits perquè és manifestació de la voluntat popular. Conclusió, la desobediència i la secessió només són condemnables si es realitzen amb violència.

Cal desmuntar d'una vegada aquesta imatge d'innocent i indefens independentisme. Hi ha moltes formes de violència. Violentar la Constitució per trencar l'ordre constitucional no és cosa menor; tampoc ho és laminar a l'oposició o menysprear i vexar els que no pensen com tu. Sembla que si no hi ha un alçament físicament violent per declarar la independència no hi ha delicte, però aquesta actuació no és l'única sancionable; només és la més greu i constitueix un delicte de rebel·lió. Però hi ha altres formes il·lícites de perseguir aquesta finalitat que, sense ser necessàriament violentes, mereixen el retret penal. Així passa amb la sedició, que consisteix a alçar-se «públicament i tumultuàriament per impedir per la força o fora de les vies legals l'aplicació de les lleis o a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seves funcions o el compliment de seus acords, o de les resolucions administratives o judicials», i el codi penal sanciona els que hagin induït, sostingut o dirigit la sedició. Als dos dirigents independentistes no se'ls processa per convocar una concentració ni per parlar megàfon en mà als allí reunits. Se'ls incrimina per sediciosos, és a dir, per arengar demanant que s'impedeixi als agents de l'autoritat el compliment d'una ordre judicial, dins d'una campanya d'agitació per aconseguir fora de les vies legals la independència; a més, la soflama va tenir com a conseqüència directa la destrossa de tres vehicles policials. Aquest marc d'insurrecció en el qual es va inserir aquesta concreta acció del 20 de setembre és el que fonamenta, segons la jutge, que sigui l'Audiència Nacional la competent i el que avala la qualificació dels fets com a sedició i no mers desordres públics; igualment, el que justifica la decisió de dictar la presó provisional sense fiança, en tractar-se de dirigents que es reafirmen en estar disposats a seguir amb aquesta activitat d'agitació, encara que sigui il·legal.

Podrà discutir-se aquesta última mesura com a desproporcionada, perquè podria haver-n'hi altres menys restrictives de la llibertat que garanteixin la no continuïtat dels processats en la comissió d'actes sediciosos. Malgrat això, no es pot dir que no tingui justificació legal i, per descomptat, no s'entén com un exjutge de l'Audiència Nacional com Baltasar Garzón pot criticar la jutgessa d'aquesta Audiència per declarar-se competent en el cas i per qualificar els fets com a sedició. Sort que no va dir que els encausats estaven presos per les seves idees.

Quan es juga al tot s'hi val per tal de legitimar el procés d'independència, és comprensible que s'arribi a l'exageració i la mentida de qualificar els dos processats de presos polítics, per així convertir-los en màrtirs de la croada. En realitat, per als independentistes tots els catalans són presos polítics perquè no se'ls deixa decidir en pau el seu futur. El que no es comprèn és que algú com Pablo Iglesias caigui en la banalització de la figura del pres polític per intentar posar fora de joc a Rajoy i Pedro Sánchez. Que en aquesta indecència hi caigui l'Esquerra Unida que va de la mà de Podem és un insult per a tants militants comunistes que van patir presó per liquidar la dictadura i que saben perfectament la diferència entre arribar al jutjat com una «celebrity» o com un cristo.