Ha passat el que sempre havia pensat que no passaria. Fins a l'últim moment vaig creure que aquella porta que veia molt ajustada però que deixava entreveure alguna escletxa per a la negociació, al final s'obriria del tot. No ha passat. S'ha tancat de cop i estem en una situació totalment nova. No sé de què servirà, quan els mateixos que ens hi han portat -i entre tots també ens hi hem deixat portar-, saben perfectament que la República pot durar dos dies. Només calia veure les cares d'alguns dels protagonistes principals, ahir, després del ple del Parlament; la de Puigdemont era un cromo i la de Junqueras, com si estigués en un núvol. Només la CUP semblava celebrar l'esdeveniment com si es tractés d'una gran victòria. I allà hi havia el president, envoltat totalment de diputats i membres cupaires mentre feia un discurs que d'alegre i triomfant no en tenia res. El gran error va ser pensar que aquest moment mai podria arribar, malgrat haver-hi indicis suficients. La CUP va aconseguir apartar un president i posar-ne un de clarament independentista. La CUP ha sortit airosa de totes les batalles parlamentàries i extraparlamentàries des del 27-D. Estem en el punt just on els antisistema volien i ens podem trobar que si mai hi ha hagut la possibilitat de guanyar alguna cosa, ahir es va perdre del tot perquè el procés ha estat mal plantejat des del principi.
