l dia vint-i-u del mes de juliol de l'any 1946 es va fer festa grossa en la parròquia de Sant Feliu de la nostra ciutat. Aquella tarda d'estiu es varen beneir cinc noves campanes que ocuparien el lloc que deixaren les antigues, que foren defenestrades, també un mes de juliol del 1936.

Havien passat deu anys des que el temple havia estat bàrbarament saquejat i els finestrals del campanar havien quedat buits. Ara eren temps de recuperació. Recuperació en la relació personal esborrant diferències i arraconant rancors, agermanant i unint i no separant. Recuperació d'altars, retaules i imatges. Reorganització del culte. I també arribà l'hora de retornar a l'emblemàtic campanar la veu que un trist dia li havia estat arrabassada.

Sant Feliu, que havia estat segles enrere catedral, col·legiata fins al 1851, ara tenia el títol de Parròquia Major. Però de les tres parròquies que aleshores eren actives en la ciutat, era la més pobra. Si bé entre els seus parroquians hi havia famílies de bona posició social i econòmica i algunes d'elles amb una dedicació incondicional a la parròquia, però hi abundaven bosses de pobresa, precisament en les barriades més properes al temple parroquial.

Des de l'any 1941 en què havia mort el rector titular, regentava la parròquia, en qualitat d'ecònom, mossèn Joan Tusell. Mossèn Tusell era un home intel·ligent, molt inquiet, superactiu, molt conscient de la pobresa que imperava entre una bona part dels seus parroquians i ben disposat a posar-hi remei. Molt preocupat per la dignitat del temple, i en conseqüència amb una intensa laboriositat per encarrilar la restauració i l'embelliment del recinte sagrat. En la predicació era molt directe, sense eufemismes ni subterfugis; però moltes vegades incorria en la indiscreció que no deixava d'incomodar la jerarquia eclesiàstica. Potser això darrer fora la causa que, aquell mateix any, mossèn Tusell hagués de deixar la parròquia de Sant Feliu i retornar a Camprodon, d'on era rector titular. Allí era molt estimat, de tal manera que quan arribà a l'edat que es considera l'inici de la vellesa rebé un fervorós homenatge de la feligresia, recordant el que havia fet ell a favor dels vells desemparats i faltats del caliu familiar. I en ocasió de la seva mort la població es vestí de dol, i a l'hora de l'enterrament fins i tot tancaren els comerços a fi que tothom que volgués pogués assistir a les exèquies.

De l'acte de la benedicció de les campanes se n'edità un senzill, però molt elegant recordatori, del qual tinc un exemplar que em permet ara comentar les característiques de les cinc campanes. Potser va ser un error voler posar cinc campanes, atès que les disponibilitats econòmiques eren limitades. I per aconseguir-ho es reduí la grandària, de tal manera que un cop posades al campanar queden esquifides, i el seu so és molt dèbil, tot i que en aquells anys el soroll del trànsit urbà era molt més reduït del que posteriorment s'ha anat prodigant en l'àmbit de la ciutat. Ja aleshores hi havia qui considerava que si no se'n podien fer cinc s'acontentessin fent-ne dues o tres, però d'una grandària més considerable. I en una altra ocasió construir les restants. Però semblava que el nombre havia de ser el mateix que havia estat fins al 1936. O potser també el cas era que el rector tenia pressa, preveient la proximitat del seu relleu.

La descripció de les campanes per ordre de la seva grandària és la següent. La primera porta el nom de Feliua, Lluïsa i Caterina. Es va pagar amb l'aportació dels fidels de la parròquia. En foren padrins, el que aleshores era Governador Civil de la província i la senyora Catarina Gironella, viuda Tapiola. D'una família molt vinculada a la parròquia. El professor i organista Rafel Tapiola va ser mestre de la capella parroquial, durant molts anys. El to d'aquesta campana és Sol natural. El seu diàmetre és d'1,05 metres i pesa mil quilos.

La segona porta els noms de Narcisa, Joana i Antònia. Va ser una ofrena de la família Massot. Els esposos Massot-Gimbernat en foren padrins. Ells mateixos havien regalat a la parròquia la imatge que presideix l'altar de Sant Narcís. Tenien una botiga a l'Argenteria. Venien objectes de regal i també imatgeria religiosa. El to d'aquesta campana és de Si bemoll. Té un diàmetre de 0,80 metres i pesa 500 quilos.

La tercera porta els noms de Trinitat, Joaquim i Maria. Va ser pagada per la família Escatllar. En foren padrins la senyora Trinitat Bonet, vidua Escatllar, i el seu fill Joaquim. La família Escatllar tenia un important comerç sota les voltes de la Rambla i un magatzem al costat del temple de Sant Nicolau, l'antic Hospital dels Capellans.

Aquesta campana té un to Mi bemoll. Un diàmetre de 0,70, i pesa 250 quilos.

La quarta s'anomena Josepa, Joana i Afra. En va fer ofrena el Bisbe Josep Cartañà. Actuaren de padrins el senyor Miquel Cuesta, que aleshores era president de la Diputació. Enginyer agrònom i molt vinculat a l'Església. I la senyora Maria Bosch, esposa del senyor Franquet, titular de l'aleshores ben arrelada impremta i llibreria Franquet. El to d'aquesta campana era el Mi bemoll. El seu diàmetre 0,60 metres i pesa 150 quilos.

La cinquena porta els noms d'Esperança, Rafela i Camila. Ofrena de la senyora Esperança Bru, en memòria del seu difunt espòs, l'arquitecte Rafel Masó, qui havia estat un fidel enamorat del campanar de Sant Feliu. En foren padrins la mateixa senyora Esperança i el seu fill Josep. El to d'aquesta campana és el de Sol natural. Té de diàmetre 0,55 metres i pesa 125 quilos.

Totes cinc campanes porten gravada un referència a la seva dedicació al servei del culte parroquial. I s'hi fa constar que foren beneïdes pel senyor bisbe Josep Cartañà, el mes de juliol de l'any 1946. Sent rector (en realitat era ecònom i no rector), el Dr. Joan Tusell i Palomé. En el parlament que en aquella ocasió va fer mossèn Tusell va demanar que quan arribés el dia de la seva mort algú es recordés de fer brandar aquelles campanes, de la construcció i reposició de les quals ell havia estat promotor.

Aquell acte de benedicció de les campanes tingué un gran ressò. El temple de Sant Feliu s'omplí de gom a gom, com en els dies de les grans solemnitats. En ocasions com aquella els gironins recordem que el temple de Sant Feliu és on hi ha les arrels del cristianisme entre nosaltres. La cerimònia va ser retransmesa per l'emissora de Ràdio Girona.

Des que el temple de Sant Feliu té la consideració de Basílica, en les festivitats hi ressona una altra campana. La del tintinacle, insígnia basilical. En la solemnitat de Sant Narcís les cinc campanes de Sant Feliu, i també les de la Catedral anuncien la celebració del pontifical. I la campaneta del tintinacle, que precedeix la processó, va deixant sentir el seu alegre so, mentre la comunitat de fidels entona el cant d'entrada: «Veniu, veniu, beneïts del meu Pare».