a solució era allà. Com el miratge en el desert que podem tocar amb els dits de la mà. A l'alemanya: pragmàtica, ben greixada, eficient. La solució federal. Lluny de les administracions encavalcades, i d'allò de veure quines competències arreplego, encara que no en desenvolupi el potencial; per dir que guanyo una part del pastís.
La solució era allà. No la socorreguda democràcia de carrer; que és exhibició televisada, eslògans i comunitat mobilitzada. Que són xifres; una massa, uns rostres, però no la totalitat del paisatge electoral. Perquè és una part, i no pas la societat.
La solució era allà. Era a prop, però ara és lluny pel xoc de trens, pel diàleg de sords. Pels passos a l'abisme d'uns, per la crisi econòmica que toquem; per la deixadesa dels altres. Egoistes tots. La solució és allà. I com tantes vegades, la solució passa pels personatges-pont. Diguin-li Vila, Iceta, Urtasun o Trudeau, que va fer del Canadà un país binari i optimista, quan hi havia divisió i malfiança. Crisi i dolor.
Els Tarradellas de la història. Que en tindrem. Com a català, els meus orígens provenen de la Castella Vella i de Galícia; tenen molt del nord empordanès, i força del Pirineu del Pallars. Són amalgama, poti-poti. Sóc català de Sepharad, de la Pell de brau i les Espanyes. Català de la diversitat, català del conglomerat i el dubte.
Català de la suma. La solució és allà. Cal considerar-la. Pactar-la. Estimar-la. Respectar-la.
És allà. És viva encara que, com les premonicions, es vulgui tocar i s'escapi de les mans. La solució és allà, esperant interlocutors.
Esperant estadistes.
