Que morirem és la certesa més clara de la vida humana. Però la mort, li treu el sentit a la vida o li'n dona? Segons Sartre, la mort és un absurd, i si hem de morir la nostra vida tampoc té sentit. És clar que de com afrontem la mort depèn el sentit de la nostra vida. La mort és un fossa o una porta d'entrada? Si la mort és una fossa on caurem per no sortir-ne més, la vida en el fons és un absurd, i la tendència general serà intentar evadir-nos d'aquest destí i ocupar el nostre temps amb l'oci, a complaure els nostres gustos i desitjos o a fer diners, o a tot plegat alhora. Si la mort ens obra la porta a la vida eterna, preparar-nos per aquesta serà el sentit principal de la nostra vida terrenal. El títol d'aquest article es correspon amb el del Curs de Teologia d'aquest estiu a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo de Santander, i l'article recull algunes de les idees que s'hi van tractar.

La major part dels filòsofs han considerat que la mort forma part de la vida. Epicuri n'és l'excepció més destacada. Afirma que és estúpid témer la mort perquè el sol fet de pensar-hi ja ens fa patir. Segons Epicuri tot el bé i tot el mal es redueix a sensacions, i la mort consisteix precisament en la privació de tota sensació. El remei seria desterrar la mort de la nostra vida. Aquesta és una actitud molt estesa al nostre temps. Però si hi aprofundim una mica, no convenç. La intuïció de Sartre és molt més lúcida: si al morir m'extingeixo definitivament, la vida no té sentit.

Avui hem allunyat la mort de la nostra vida. Ha perdut el seu caràcter familiar. Jo de jove vaig veure fer l'últim sospir al meu avi i a la meva àvia, a la seva habitació de casa. Els vaig poder acompanyar fins l'últim moment. Per a mi és un record entranyable. Després vam rebre a casa el condol dels familiars i amics. Avui es mor endollat en un hospital, envoltat d'infermeres amables però desconegudes i sovint allunyat dels éssers estimats. La vetlla del difunt es fa en la fredor del tanatori. Moltes famílies no deixen veure als seus nens el cos dels avis difunts o, fins i tot, no els deixen assistir a la cerimònia del comiat. Avui no hi ha dol precisament perquè s'oculta la mort. Avui la mort no genera cultura, només negoci.

Una vegada ha arribat la mort, com acomiadar el difunt? Davant la varietat creixent de formes de celebrar l'últim comiat, el teòleg Santiago del Cura ens convida a reivindicar el ritus cristià, en el qual es combinen les paraules i els gestos. Paraules no només d'expressió dels sentiments i pensaments dels familiars i amics, sinó també paraules serenes d'esperança i de confiança en què la mort no és el final sinó «una major naixença». El més important de la cerimònia d'enterrament és la pregària a Déu pel difunt, en la confiança que el nostre amor va més enllà de la mort, que ningú se salva sol, que les nostres existències estan profundament entrelligades, abans i després de la mort, que la solidaritat s'estén a vius i difunts en la comunió dels sants. En aquests termes, la lluminosa encíclica Spes Salvi, de Benet XVI. També els gestos són molt importants a l'enterrament cristià. El ciri pasqual que simbolitza Crist ressuscitat, l'aspersió de l'aigua beneïda en record del baptisme, o l'encens que honora el cos humà com a temple de l'Esperit Sant. La celebració ritual, a més, és una forma molt adequada d'encarar el comiat, ja que els familiars i amics no senten la inseguretat de què fer ni la incomoditat d'haver d'improvisar en uns moments de dolor i tristesa.

I després de la celebració, què fer amb el cadàver? Recordo fa anys, a la sortida del funeral d'una gran crítica d'art del nostre país que va ser incinerada, un meu amic em va confessar: Jo no vull que m'incinerin, de cap manera; després de tota una vida de no parar, vull que finalment el meu cos pugui reposar, que es pugui anar desfent lentament, sense més presses. Hi vaig estar d'acord. Tal com posa de manifest Santiago del Cura, en el món cristià, i també en el jueu i en l'islam, la pràctica habitual històricament ha estat la d'enterrar els morts. A partir del segle XVIII, alguns lliurepensadors i maçons van fer de la incineració bandera d'actituds anticristianes i que negaven la resurrecció. Això explica el refús explícit de l'Església a la cremació dels cadàvers, que es va mantenir fins l'any 1963. Avui la praxi cristiana continua preferint la inhumació, però admet la incineració i ja no veu en aquesta un refús a la fe en la resurrecció.

Avui la incineració és una pràctica creixent. En tot cas, les cendres no es poden tractar com unes restes de les quals ens hem de desprendre com més aviat millor. Per això s'ha d'evitar sotmetre les cendres als capricis de la imaginació i a les ofertes innovadores d'aquells que veuen la mort com una font de negoci. És molt convenient acompanyar les restes del lloc del funeral al cementiri, i allà dipositar-les en un columbari, on resti una menció al nom i cognoms del difunt i les dates del seu naixement i traspàs, i si es vol també una fotografia. Així el difunt podrà ser recordat i resat no només pels familiars, sinó per moltes altres persones que el van conèixer en vida quan visitin el cementiri, i fins i tot també per alguna persona que no el va arribar a conèixer.

Fins al segle XIX la major part dels filòsofs han cregut en la immortalitat de l'ànima. Des dels grecs clàssics, passant pels estoics, Descartes, Kant o Hegel. L'empirista Hume afirma que si bé no hi ha proves a priori, hi ha arguments que fan plausible creure que l'ànima és immortal, i l'utilitarista Stuart Mill tampoc ho descarta. Els protestants, com a reacció als pensadors il·lustrats que defensaven una immortalitat natural, van refusar la idea de la immortalitat de l'ànima, per considerar-la oposada al seu postulat de la «sola fe» i perquè podia donar peu a una autoafirmació de la persona davant Déu.

La fe catòlica concilia la idea grega de la immortalitat de l'ànima (entesa aquesta com un do de Déu i sense el dualisme platònic que veia la salvació de l'ànima en el seu alliberament de la presó del cos) amb la creença jueva en la resurrecció dels morts, de forma que la salvació abasta l'home sencer, cos i ànima. En la tradició catòlica és precisament la immortalitat de l'ànima la que garanteix la identitat personal entre el que mor i el que ressuscita.