Entre tantes veus masculines que han proliferat des de fa dies al debat polític, s'ha de fer un esforç per trobar un relat que tingui les dones com a protagonistes subjectes de les seves obres. I vet aquí que al Festival de cine de Valladolid, la Seminci, que tot just va acabar la setmana passada, ens l'ha dut gairebé per la porta del darrere. Encara que no hauria de ser un fet excepcional, la notícia que ha passat desapercebuda és que hi ha hagut paritat quant a la presència de directors i directores que han presentat a la secció oficial els seus treballs fílmics. Les directores opinen sobre les causes d'aquesta situació impròpia d'una societat igualitària. Leticia Dolera, directora de Requisitos, considera el fet que no hi hagi referents femenins -o n'hi hagi en menor quantitat- el que ha provocat que les noies joves creguin que no poden assolir els rols de direcció. És rotunda en la idea que es desconfia més d'una història que explica una dona que un home. Això ha propiciat que el cinema escrit per dones s'ubiqui en els marges, s'inverteixi menys diners pel que fa a producció i distribució i que, per tant, facin menys calaix a la taquilla. Carla Simón, directora i guionista d' Estiu 1993, millor òpera prima de la Berlinale i representant espanyola als Oscars, no ha notat diferència de tracte per ser dona; tot i això creu que hi ha camí per recórrer per assolir la paritat. La Seminci ha acabat proclamant els primers premis equitativament. L'Espiga d'Or l'ha guanyat The Nile Hilton Incident, un film del suec Tarik Saleh, i l'Espiga de Plata fou per a l'estatunidenca The Rider, de la directora d'origen xinès Chloé Zhao, que també va aconseguir el guardó «al millor nou director», un veritable sarcasme.
