Fa una setmana des d'aquesta mateixa tribuna del DdG demanava la convocatòria d'eleccions catalanes al president de la Generalitat. Era l'única sortida possible a l'atzucac. Tanmateix he escrit al llarg de molts mesos que la independència de Catalunya a l'Europa del segle XXI era impossible. Avui el món no va en aquesta direcció i agradi o no la situació de casa nostra no té absolutament res a veure amb allò que succeí en la desintegració de l'antiga Iugoslàvia de Tito. Ho dic per a tots aquells que posaren els exemples de Kosovo o Eslovènia.
I per què no veig viable la secessió avui? En primer lloc, perquè no hi ha un ampli consens en la societat catalana com per emprendre una aventura d'aquestes característiques. I això és fonamental, malgrat que a més podríem afegir-hi que quan el Parlament de Catalunya aprova lleis sense lletrats s'aproxima a una república bananera i que celebrar referèndums sense garanties democràtiques no té simpatia ni suports de ningú. Finalment, no es poden trencar vies de diàleg amb l'Estat o les institucions espanyoles, malgrat que cometin errors tan greus com fer servir la violència el proppassat dia 1 d'octubre.
Dels esdeveniments recents, caldrà fer-ne una profunda reflexió. I més quan s'ha tensionat la societat fins a uns extrems límits, s'han perdut més de 1.800 empreses que representen el 40% del PIB i s'han esmerçat molts diners públics amb ambaixades a l'estranger i una conselleria inútil com la d'en Romeva, que no ha servit per a res. Ni un sol país ha reconegut la república catalana quan ens havien fet creure que la Generalitat gaudia de complicitats internacionals. Tot plegat un ridícul espantós per a Catalunya. Uns governants que no han estat a l'altura de les circumstàncies i que no han sabut ni volgut frenar l'aplicació del 155. Del somni de ser una república independent hem passat a tenir una Generalitat intervinguda, tutelada i a perdre bous i esquelles. L'operació, malauradament, rodona.
Rajoy i Sánchez han convocat eleccions per al mes de desembre, atès que dijous Puigdemont, mentre negociava amb el lehendakari Urkullu una sortida digna a la crisi, en conèixer la deserció de diputats del PDECAT i que des de la CUP el titllaven de traïdor va preferir ser el president dels independentistes que no pas el president de tots. Li van tremolar les cames davant les pressions de Junqueras i els tuits de personatges com Rufián i Baños.
Algú ha escrit aquests dies que Puigdemont milita al PDeCAT, pensa com els d'ERC i actua com els de la CUP. No hi ha una millor definició. Però sota la seva presidència el país ha viscut una fragmentació social de la qual costarà molt temps recuperar-se i ha entrat en una greu crisi econòmica.
El secessionisme a casa nostra ha crescut molt darrerament. En cinc anys, Rajoy ha fet més independentistes que en cinquanta anys ERC. Les ferides seran llargues i difícils de cicatritzar, però la societat catalana és madura i no ha caigut en la temptació de traslladar el conflicte als carrers i places, malgrat algunes declaracions provocatives d'alguns dirigents.
En cinquanta dies viurem unes noves eleccions. Tant de bo que hi participi tothom i que els ciutadans tinguin més seny que els seus dirigents. Soc partidari d'allunyar-se de radicalismes i d'encetar una nova etapa on de debò i sense demagògia es plantegin els problemes reals de Catalunya. Es pateix ja un cert esgotament de parlar sempre del mateix. Els sentiments són molt importants i no s'esborren mai, però per governar s'ha de fer servir el cap. Es tracta de tocar de peus a terra.
