Sempre he sentit una gran tendresa pels perdedors i pels incompresos; m'inspiren un sentiment de complicitat i d'empatia, mentre que els guanyadors m'han resultat antipàtics perquè quan he escorcollat en les biografies hi he trobat cadàvers. Cert que hi ha triomfadors amables, que s'ho han bragat a pols, amb la força de la voluntat i el treball, bones persones, però ja tenen aduladors i cortesans i no em necessiten.

També hi ha merescuts fracassats que, arrossegats per ambicions materials, han aixafat i trinxat immoralment tot el que se'ls posava al davant sacrificant la família, els amics, per interès egòlatra i per l'ànsia de triomfar. Han mentit i delinquit. Que els bombin! Ni un bri de pietat per a ells.

Quan sento llàstima sincera pels perdedors em refereixo a aquelles persones, mogudes per ideals (equivocats o no), que no han fet mal a ningú intencionadament i que un cop, malgrat l'esforç titànic per implementar les seves il·lusions i projectes, destinats a millorar la convivència de la gent, no han reeixit, no han vist materialitzar els seus anhels. També em commouen els incompresos, com molts filòsofs i científics, reconeguts molts segles després. Quants pensadors s'han perdut per culpa dels prejudicis d'un període històric i no resta res d'ells, ni l'obra ni el nom, cremats o tinguts per bojos?

Quan la classe pensant immobilista i neòfoba s'instal·la en el poder rebutja qualsevol idea innovadora i s'ancora en el passat, com si ni el present ni futur no existissin. També observo que en la nostra actualitat, saturada per un excés de notícies assequibles, provoca indigestió, i alguns no s'assabenten del que passa, no obstant creuen estar ben informats i incomprensiblement parlen de notícies passades, que han estat estrangulades per noves informacions. Això ha passat en aquestes últimes setmanes a Catalunya.

Alguns incompresos amb afany de millorar la vida aliena no es van saber explicar i els tallaren les ales per ximples i bocamolls, altres s'explicaren massa bé i també els tallaren les ales.

Ara són molts els que proclamen: «jo ja ho deia», «el procés era un somni delirant», «anava de mal borràs». Vaig deixar escrit que Catalunya no estava preparada per assumir aquest rol històric i no per la possible reacció hostil de l'Estat espanyol, que també, que per res del món volia escindida Catalunya, sinó i sobretot perquè he considerat i ho he manifestat no arribaven ni a la meitat (no ens fem trampes parlamentàries en el solitari) els que volien esqueixar-se d'Espanya.

He publicat articles en el Diari de Girona advertint que el procés no acabaria bé, escrits per reflexionar, sense agressivitat, ni insults, ni mofes a l'aspecte físic dels prohoms de l'independentisme, ni he subministrat les seves dades personals.

Sempre he dit que un sector considerable de catalans no se sentien concernits amb el projecte separatista, les seves prioritats eren/són unes altres, la més important: arribar a fi de mes alimentats, vestits i ben descansats tot havent pagat el lloguer de l'habitacle o eixugat algun deute. Hi ha barriades on no hi ha entrat el procés; el canal televisiu dels seus pobladors és Tele5 i la política no els interessa. S'ha demostrat que el franquisme sociològic és ben viu: l'allunyament de la gent de l'endimoniada política i que d'Estat només n'hi ha un, l'espanyol.

Altres catalans senzillament no van entendre la necessitat peremptòria i precipitada de fugir d'Espanya perquè ja s'hi senten còmodes o no saben imaginar en quin sentit els milloraria la seva vida un nou estat català. Hem de reconèixer que la pedagogia dels procés ha estat nefasta, no servia per fer nous aliats, sinó per reforçar les creences dels convençuts i animar-los que no defallissin. Són dos milions a tirar llarg, que es traslladaven d'una ciutat a una altra.

El gran error d'en Carles Puigdemont, al meu entendre, el va cometre no acceptant la proposta de Rajoy i de Pedro Sánchez de parar la DUI, convocar eleccions i continuar com a president. El que ha fet el PP és de manual, se sabia que actuaria així. La CUP i alguns de JxSí ho interpretaren com una rendició vergonyosa i inadmissible, no podien agenollar-se davant un poder que no reconeixen. En les negociacions les dues parts han de sentir-se insatisfetes, perquè si una es declara guanyadora és a costa de l'altra, però hi havia un espai on els dos governs podien trobar-se amb goig i descontentament, amb tristesa i alegria: «Jo convoco eleccions i vosaltres no apliqueu el 155». L'important era el missatge, com es transmetia aquesta notícia, la forma d'embolcallar la victòria amb arguments entenedors des de la televisió. Perquè som el que veiem; ens formen les idees i després aquestes decideixen per nosaltres.

El filòsof Heràclit va teoritzar sobre el ser inintel·ligible i afirmà que la realitat és incognoscible perquè està sotmesa a un moviment incessant. El riu de la vida afecta no sols el món exterior, també nosaltres som el riu, som sers canviants. Per entendre les coses hauríem de parar-les, però fer-ho seria atemptar contra el sentit mateix de la realitat vital que permuta constantment. Per aquesta raó em resultava ardu aquestes setmanes copsar la realitat de la política catalana, tan convulsa i bellugadissa. Tan vidriosa.