Més enllà de les posicions ideològiques d'uns i altres, més enllà de la constatació que no vivim una era propensa als matisos, la situació política dels darrers anys ens ha convertit en presoners de la informació. S'ha tornat tan important allò que sabem (o creiem saber) com allò que no veiem, perquè passen tantes coses per dia que el cervell humà no està preparat per construir un relat prou precís dels esdeveniments. I enmig de tot això, una certesa: el temps s'ha tornat més volàtil que mai. Ja estem a novembre, i a vegades fa la sensació que algú ens ha pres el 2017. Feu la prova, proveu de recordar un sol dia d'aquests mesos que no hagueu estat connectats d'una manera o l'altra a l'exterior, ja sigui a través dels canals virtuals o de converses quotidianes que sempre deriven cap al cotext polític. Ja fa temps que no paro de trobar-me persones que acaben totes les converses parlant d'esgotament i saturació. I no és només culpa de l'allau de dades i successos, sinó d'aquesta estranya dissolució del calendari tal i com l'havíem concebut fins ara, que ens permetia parcel·lar la influència de la informació en els nostres trànsits quotidians. És com si tot el que passa estigués interconnectat, perquè hem arribat al punt de costa distingir el que ens afecta com a comunitat del que ens afecta com a individus. Això té lectures molt positives, òbviament, perquè vindria a certificar que el col·lectiu comparteix inquietuds, diagnòstics i solucions, però a la vegada fa una mica de por comprovar que costa tant desconnectar-se del món. Es manifesta, per exemple, en els pensaments crepusculars, aquells que ajornes per a l'acabament dels dies: s'han tornat molt menys funcionals, perquè acabes decidint que no pensar en l'única manera de sobreviure a la saturació. I a més la cosa dista molt de canviar, perquè aquest Nadal als paisatges urbans conviuran la clàssica exhibició lumínica amb els sempre antiestètics cartells electorals. Només ens faltava això.
