Bèlgica és un petit estat d'Europa que s'estén, com un llençol planxat, entre l'inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l'any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d'altitud i es dissipessin d'aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l'essència del «plat pays» en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l'esperit dual d'aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d'una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s'embardissen misteriosament en la boira. La història hi és present a cada pas, en forma de grans monuments que apunten acusatòriament cap al cel o de petites creus de terme clavades a la vora dels camins. De tant en tant et trobes camps sencers d'altres creus que serveixen per a comptar els fills caiguts per la pàtria, o els fills d'altri sacrificats també en el mateix fang que els seus, perquè Bèlgica és punt de trobada i lloc de pas, i quan els grans estats del continent mouen la cua enfadats, escombren sempre la planura belga, habitada per flamencs i valons, per germànics i llatins, per rossos i morens, que només es posen d'acord per fer palesa la seva diversitat.
