Anava al metro sense ficar-me amb ningú quan vaig escoltar la paraula «motoneurona». Em vaig girar per veure qui l'havia pronunciat i va resultar ser una jove amb aspecte d'estudiant que parlava amb una companya. Li explicava que hi havia tres classes de motoneurones: Les somàtiques, que actuaven sobre els òrgans implicats en la locomoció; les viscerals, la utilitat de les quals no vaig poder escoltar bé; i les viscerals generals, que es relacionaven d'alguna manera amb el cor. Ho enganxava tot a mitges per culpa dels sorolls del tren i de la megafonia que anunciava l'estació en la qual estàvem a punt d'entrar. La jove que escoltava semblava de lletres, però se la veia fascinada per la nomenclatura emprada per la seva amiga per explicar-li la lliçó de la que potser hauria d'examinar-se una o dues hores després.
Quan vaig sortir del metro, em va venir al cap l'expressió «motor neuronal», que potser havia llegit en algun lloc abans d'escoltar aquest diàleg. Em sembla que vaig ensopegar-hi en un article sobre intel·ligència artificial i que em va cridar l'atenció per la barreja entre biologia i mecànica. Motor neuronal. Sona molt bé, però resulta una mica inquietant, com si les neurones, per posar-se en marxa, necessitessin d'un impuls previ del tipus del que rep l'automòbil quan introduïm la clau al contacte i la girem per produir l'espurna. Mentre caminava carrer avall, em vaig percebre a mi mateix com un robot les diferents parts del qual s'activaven o desactivaven gràcies a aquests motors neuronals distribuïts estratègicament per la meva geografia orgànica.
Vaig entrar en un bar per prendre un te verd i poc després vaig sentir el sintagma «sistema operatiu». El va pronunciar un jove que parlava a la seva xicota del telèfon intel·ligent que s'acabava de comprar. Vaig entrar a la Viquipèdia amb el meu propi mòbil per buscar el seu significat i vaig llegir que era el software que gestionava els recursos del hardware. El motor neuronal, com si diguéssim, dels ordinadors. Em va semblar prodigiós que en tan poques hores hagués sentit parlar tant de mi mateix i vaig decidir que aquella mateixa nit tornaria a veure Blade Runner. Sempre vaig sospitar que els éssers humans som, sense excepció, replicants d'un model original perdut en la nit dels temps.
