L'abril del 2016, Carles Puigdemont li va regalar a Pablo Iglesias el còmic Andreu Nin: siguiendo tus pasos, de Lluís Juste de Nin. Quedava clar, doncs, que el president era un bon aficionat a la historieta.
Dimarts, quan va córrer que Puigdemont s'havia desplaçat a Brussel·les, les xarxes es van emplenar de memes paròdics que el relacionaven amb les aventures de Tintín. Tot i els moments delicats que està vivint, m'imagino que, en veure'ls, al president se li devia escapar un somriure.
Qui sí que somreia (i amb un punt de murrieria), era el conseller Josep Rull, en la foto que va piular, on se'l veia pencant al seu despatx. Rull és un tintinaire reconegut; per això, no ens hauria d'estranyar que, en segon terme, hi haguessin figuretes i imatges relacionades amb l'univers d' Hergé. Voler deduir que eren pistes en clau sobre on es trobava Puigdemont em sembla excessiu.
Tintín està molt bé, però potser ara toca vindicar algun dels altres personatges que han fet gran el còmic belga. Com l'Spirou, el grum creat per Robert Velter i que, sovint, ha estat considerat un heroi un pèl infantiloide.
Per contradir aquesta percepció, en aquests dies de pacifisme tumultuós, empresonaments forçats i enderroc de les institucions pròpies, us recomano El botones de verde caqui, de Schwartz i Yann. Ambientat el 1942, a la Brussel·les ocupada, Spirou es converteix aquí en un agent de la resistència, que lluita per restaurar la democràcia i, de passada, s'entrebanca amb personatges d'Hergé. Si Puigdemont i Rull encara no el tenen a la seva tebeoteca, ja triguen.
