Si una cosa ha quedat clara amb el procés sobiranista és que les presses son males conselleres. El #tenimpressa pot funcionar com a lema i com a hashtag a Twitter, però a l'hora de la veritat s'ha vist que la pressa, en política, només casa amb el curt termini -els cicles electorals-, i que només permet aconseguir una República impossible de fer efectiva i sense reconeixements internacionals. L'independentisme, considerat durant anys una utopia, va començar a tenir pressa quan alguns partits el van presentar com a factible; els mateixos partits que llavors no van poder posar el fre, incapaços de desmuntar les expectatives que havien creat. Una pressa que també va ser desafortunada el dia 26, quan polítics i xarxes socials es van començar a alçar amb crits de «traïdor» contra Puigdemont abans de ni tan sols escoltar-lo.
I ara s'ha vist que Madrid també té pressa. Va tenir pressa en aplicar el 155 sense cap diàleg, va tenir pressa a empresonar dos líders pacífics i ara té una pressa inaudita en la justícia espanyola per citar a declarar un president, consellers i mesa del Parlament que s'enfronten a uns càrrecs i una fiança absolutament desproporcionats. Puc entendre la pressa de la ciutadania per la independència, però lamentablement s'ha vist que amb ganes no n'hi ha prou. Només espero que, a partir d'ara, aixequem tots una mica el peu de l'accelerador. I que, sobretot, Cuixart i Sànchez tornin ben aviat a casa.
