La meva incultura militar fa que la idea del tanc sempre l'he tingut grisa, fosca i temible. Els tancs no formen part del llenguatge quotidià, casolà i civilitzat. Però ja ens en sortirem: diu el diccionari que un tanc és el vehicle de combat, completament cuirassat, que es desplaça mitjançant erugues i és armat amb un canó i una o dues matralladores, destinat a trencar el front enemic i penetrar-hi en profunditat. El seu ús general va ser per la Primera Guerra Mundial (1914-1918). A la meva infància, viscuda en plena Guerra Civil Espanyola, a la classe de «treballs manuals» hi tenia dos companys que, fent equip, varen construïr un tanc, de fusta, de mig metre, que va resultar molt ben fet, el varen pintar gris fosc, feia molta patxoca i tot el col·legi el va venir a veure. Però el mateix tanc va ser motiu de guerra encesa entre els dos nois autors, que es varen barallar terriblement per veure qui se'l enduia a casa. La lliçó -i metàfora- era per sempre: un tanc és un instrument per fer guerra, i prou. Nen, això no es toca.

Una altra època, quan els tancs totalitaris dels russos entraven a Budapest, llavores que varen esclafar una bona intenció democràtica, et deixaven abatut i esglaiat per la duresa de la repressió, un signe de barbàrie contra la pau dels millors carrers d'aquella ciutat.

Tinc una altra vivència amb els tancs com a rerefons. Era l'any 1971. El setmanari gironí «Presència» era situat al punt de mira d'una persecució política per part del govern central; els continguts del setmanari reflexaven un pluralisme i un evident oasi de llibertat que incomodava profundament al règim polític d'aquella època. «Presència» era realment un refugi periodístic per a tothom que volía expressar-se lliurement: Narcís-Jordi Aragó, recordat director del setmanari, va escriure el llibre Periodisme sota sospita i en ell explica aquell esperit de lluita refugiada: es varen enregistrar més de cent col·laboradors. Aquell gota a gota que es feia presencial cada setmana ja havia sigut castigat amb imposició de multes, sovint. Però a la superioritat de la censura li faltava donar l'estocada final. Va haver-hi una certa comunicació tensa entre «Presència» i el Director General de Prensa, a Madrid, que era Alejandro Fernández Sordo; planava una imminent suspensió del setmanari gironí, és a dir la seva cancelació del registre de publicacions, l'atac definitiu. Llavores una comissió de l'empresa Presència S.A. es va desplaçar a Madrid per a intentar dialogar, negociar alguna cosa per a la supervivència, parlar directament amb Fernández Sordo; a aquella reunió el diàleg va ser nul, impossible, autoritari: ho explica textualment Narcís-Jordi Aragó en el seu llibre citat (pàg.206): «No me vengan con cuentos. Señores, yo ya tengo los tanques en la playa».

Aquella resolució final va ser, efectivament, la clausura del setmanari «Presència». Com que els tancs del Director General de Prensa ja estaven preparats varen haver de fer la seva feina.

Tinc, doncs, els meus motius, i crec que els puc compartir amb molta gent, per sentir una gran tristesa quan sento o penso la paraula tanc, un vertader símbol de la força bruta. Els tancs són una imatge del poder demolidor, d'un propòsit que ja no es pot aturar -com a les clàssiques tragèdies gregues- ni existeix la voluntat de fer-ho. Massa sovint hi ha fets humiliants a les platges de la civilització. Els diàlegs i els pactes són esclafats llastimosament perquè algú ja té els tancs engegats.