lluita de classes

03.11.2017 | 07:15

Si un es fixa en el careto de Donald Trump comprèn, totalment, que el subjecte revolucionari, si no ha mort, ja no és el proletariat (com va veure als seixanta del passat segle l'oblidat Herbert Marcuse), sinó els lletjos. En això també es nota que Trump és un home fet a si mateix, amb l'ajuda del pare Trump, que també es va construir el millor que va poder, pel que sembla sense garanties pel que fa a la descendència. Encara que el pare Trump, almenys, va comprar grans llibres, com de bibliòfil en potència, dels que el seu fill no en llegiria ni els títols.

Al que anava. Ens connectem per Skype amb el meu nebot Mario Piera, que viu a Bremen. Parlem de Trump, que no és intrínsecament lleig: ho aconsegueix gràcies a l'art de la perruqueria extrema i al recolliment o frunzit dels llavis en una ganyota d'ordre o de disgust, o de totes dues coses, que forma una mena d'O que no és de sorpresa, sinó udolar de lèmur.

– Crec que alguna gent d'esquerra va votar Trump per secundar la seva croada contra la correcció política –diu Mario.

Jo crec que no li calia ni un sol vot d'aquests, en tenia prou amb el suport massiu dels que estan fins al capdamunt de milionaris liberals que són gay friendly i molt viatjats i llegits, però després amaguen els diners a les Bahames, donen suport a les fiscalitat benigna i s'enduen les fàbriques a Filipines. La Borsa no sembla que vagi malament al centre de l'Imperi i la guerra mai va ser un mal negoci per a qui aconsegueix que siguin altres els que es barallin. I gràcies a la nostra política comunitària i atlantista som un mercat captiu per a les armes americanes, per això Donald és tan bronquista: més vendes. Independitzem-nos com Catalunya i comprem tancs alemanys. Per fotre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema