Aquest dies hi ha molts comentaristes que parlen d'òpera bufa i altres sinònims per referir-se a la sorprenent realitat en què ens movem. Jo prefereixo parlar que una part de Catalunya ha viscut i encara hi ha qui viu en un món virtual, en una bombolla en què reben consignes, les segueixen i es creuen que el que els diuen és la realitat. Quan ho analitzo penso en Calvin dels còmics o en el meu net de 7 anys, que viuen en el seu món i, de tant en tant, xoquen amb la realitat. Tenen, però, un gran avantatge i és que viuen en el seu món, en el que ells creen en cada moment, són creatius. En el nostre cas, aquests catalans viuen en un món virtual que els creen els que els donen les consignes. Tinc un amic que té un veí d'ERC i em diu que quan el troba li diu: estigues alerta que un dia d'aquest t'arribarà un missatge dient quin lloc has d'ocupar a la República perquè tothom té el seu lloc ben dissenyat. Però fora bromes i qualificatius hem d'analitzar quina Catalunya tenim avui, ¿a on ens han portat amb el seus somnis i deliris? Hi ha tres punts importants:
1. Avui tenim una Catalunya sense cohesió social. El que és normal a tota societat democràtica de poder discutir tranquil·lament sobre els diferent projectes aquí ho han dinamitat. I els que no som independentistes hem estat sotmesos i així uns han viscut en un món virtual i la majoria dels altres han callat.
2. Avui Catalunya ha perdut el seu prestigi davant la comunitat internacional. Vegin si no la incomoditat demostrada per Bèlgica quan ha vist que l'expresident s'hi ha instal·lat i com cap país ha acompanyat els somnis independentistes. I els explico un fet. El lehendakari Urkullu amb un grup d'empresaris i advocats catalans (no de partit però sí de diferents tendències) varen estar 5 hores dialogant amb Rajoy, amb Sánchez- Iceta i amb Puigdemont i al final varen arribar a un acord. Puigdemont convocaria eleccions i el Senat aprovaria l'esmena socialista segons la qual en aquest cas no s'aplicaria el 155. L'Urkullu se'n va fer garant. I això és el que va anunciar que diria Puigdemont en la compareixença que havia de fer a les 13.30 i que, al final, no va fer. La continuació la coneix tothom. A l'expresident li varen tremolar les cames i saltant-se l'acord, es va rentar les mans com Pilat i va traspassar la responsabilitat al Parlament. No sé si prèviament va comunicar la seva decisió als negociadors i a Urkullu però vostès creuen que davant Urkullu, Sánchez o Rajoy tenim avui alguna credibilitat?
3. Avui Catalunya és més pobra. La marxa d'empreses suposa una bufetada a la nostra economia que costarà de contrarestar. En Santi Vila en una entrevista deia: en un país normal si es produís la fuga d'empreses que hi ha hagut a Catalunya des de l'1-O hauria dimitit, no sols el ministre d'Economia, sinó el govern en ple. Els efectes ja s'estan notant en la baixa de vendes de cotxes, habitatges o negocis de tot tipus a més de turistes, etc. i continuaran essent un llast molt important per la nostra economia durant anys.
Per què l'expresident va preferir no convocar eleccions i deixar que les institucions de Catalunya quedessin tocades fins a les eleccions és una cosa que potser no sabrem mai però és el que hi ha. Tenim al davant una tasca complicada, refer el país, i això coincideix amb una tasca a Espanya que és la de refer les regles que regeixen la nostra convivència. Jo veig al davant una tasca gegantina que sols serà possible amb una gran dosi de política, de la de veritat. I avui, gràcies a la destrossa que ha fet l'independentisme i el reforçament que el PP li ha regalat, és més difícil que mai.
Davant el Brexit els anglesos varen adonar-se de les mentides que els havien explicat quan ja havien votat i no tenien marxa enrere. Aquí ho hem descobert abans. Serem capaços de rectificar i tornar a la política? Veig difícil que els independentistes del pinyol, els que segueixen consignes perquè els de davant saben on van, ho vegin però espero que n'hi hagi que encara conservin l'esperit d'autocrítica i donin pas a partits disposats a governar per tots els catalans i amb ganes d'acordar noves formes de relació amb Espanya que aleshores sí haurem de votar. I per això serà molt important que els que no combreguem amb les mentides que ens han explicat deixem de callar i ens posem a fer campanya per canviar les coses. Si aconseguim que els que molts cops han considerat que les eleccions autonòmiques no els interessaven vagin a votar la cosa pot canviar positivament i tindrem alguna possibilitat de redreçar les coses.
