Simone Weil escrivia el 1941 uns articles que s'han publicat ara, en traducció de Jordi Quingles, amb el títol El geni d'Oc, subtitulat originalment «i l'home mediterrani». Weil explica com funcionava Occitània gràcies a la Cançó de la Croada contra els albigesos, un poema escrit quan la guerra contra els càtars encara no havia acabat i on es van enfrontar els exèrcits de Simó de Montfort i els seus bisbes contra els comtes de Tolosa i de Foix i el nostre rei Pere el Catòlic, que va morir a Muret en defensa dels seus vassalls occitans. Era el 1213. La tesi de Weil diu que Occitània vivia una civilització diferent, pròpia dels pobles de la Mediterrània, que va extingir-se amb aquella derrota quedant-ne per testimoni els versos dels trobadors i les esglésies romàniques.
Escriu Weil: «En aquest país, ni la violència de la desgràcia va poder suscitar una lluita d'idees». «La topada amb un terror inaudit -el dels francesos que van acabar sotmetent els Occitans- no va poder dissociar (una societat on catòlics i càtars s'amalgamaven)». Era una concepció del món «que iguala el servidor al senyor per una fidelitat voluntària». «Només pot haver-hi ordre allà on el sentiment d'una autoritat legítima permet d'obeir sense rebaixar-se». Però Simó de Montfort va voler fer sentir les poblacions conquerides com a enemigues. «Cada civilització, com cada home, té a la seva disposició la totalitat de les nocions morals, i escull». Els francesos van triar massacrar ciutats, com Besiers, ja vençudes. No van entendre que el geni és que et reconeguin l'autoritat des de la pròpia llibertat i no des del terror. Així s'anaven construint els estats europeus, prescindint d'aquell geni que nosaltres encara reivindiquem per construir el nou país. No ens rendirem.
