28 Dissabte. Meli i l´art

M´he llevat aviat avui. M´he quedat enganxat mirant la reproducció d´una fotografia que en Melitó Casals, en Meli, va fer a Salvador Dalí en un lloc que no identifico de Figueres. És un Dalí gens histriònic. Fins i tot diria que té un aire melancòlic molt poc freqüent en ell i sobretot mai en públic. La captació de la llum que sabia fer en Meli ratlla la perfecció.

Vaig conèixer en Melitó. De fet, vam fer plegats, amb altres periodistes, un viatge a Estrasburg, el març de 1990. Un viatge per inaugurar una exposició amb 137 fotos del mestre a la sala ipe-100 del Parlament Europeu. Un reconeixement a la seva obra que va impulsar la política Concepció Ferrer. Una de les nits vam sortir de bars amb ell a la ciutat alsaciana. Als seus 80 anys, i amb la seva vitalitat desbordant i gran sentit de l´humor, ens va tombar a tots. Va ser una nit excepcional en la qual ens va explicar la seva passió per la fotografia, que el feia llevar-se sovint a les sis del matí per trobar la llum perfecta, sempre que no hi hagués humitat, si podia ser l´endemà de pluja i després d´alguna tramuntanada, i com a molt tard el mes juny. Meli va morir sobtadament uns mesos després d´una hemorràgia cerebral.

La fotografia va arribar a ser art i cosa d´artistes. Actualment els mòbils l´han convertit en un fet quasi fisiològic i molt vulgar.

29 Diumenge. El bisbe

L´església catalana ha fet una transformació important. En l´homilia de Sant Narcís, el bisbe de Girona, Francesc Pardo, ha fet una crida a superar els conflictes amb «negociació» en lloc de «coartar llibertats i legítimes aspiracions». Paraules que allunyen el Bisbe del costat de la dreta espanyola, on massa sovint es tendeix a pensar que es troba.

30 Dilluns. I l´esquerra?

L´espai de l´esquerra està molt a punt de quedar orfe als ajuntaments gironins. El PSC continua la seva descomposició municipal. Després del suport al 155 està vivint una segona i inevitable subdivisió. El PSC és un homenatge a Amir Aczel, aquell matemàtic americà que va dedicar part de la seva vida a buscar el 0.

Divisió sobre divisió. Iniciativa per Catalunya fa temps que va perdent tots els seus grans actius municipals. De fet quasi ni existeix. ERC no té un programa i una acció d´esquerres ni verda. Es limita a l´independentisme des de fa dècades. Només hi ha la CUP que, d´altra banda, encara fa por a importants sectors de la societat. I finalment els Comuns/Podemos, que són un fenomen rabiosament urbà i absolutament tropical a la perifèria catalana.

31 DImarts. Notícies de panellets

Arriba Tots Sants i un dels únics fets positius de tenir totes les hores de ràdio plenes i els diaris plens a vessar de notícies, és que no es perd el temps amb futilitats com ara la quantitat de panellets que es vendran aquests dies, o bé les flors que es portaran als cementiris. En els últims 20 anys, aquestes dues pseudoestadístiques dels gremis de pastissers i floristes han estat en el calendari ineludible de notícies estúpides. Avui a la redacció ningú ha comentat res per preparar aquests temes per demà. Ni tan sols per fer broma.

1 Dimecres. Núvia imaginària

Coincideixo a la ràdio amb en Rafael Jiménez, l´amable exportaveu de la Policia Nacional, que acaba d´escriure una novel·la titulada La núvia morta al país del vent. La ficció parteix d´una notícia real d´un dimarts de setembre de 1990 a Portbou, un dels primers successos que vaig cobrir com a periodista. Una noia penjada d´un pi a la pujada del cementiri. Una terrible història que amb els anys ha sumat molt misteri i intriga. Mai s´ha sabut qui era la noia. Ni una sola pista. Ni tan sols ningú la va veure al poble les darreres hores. Res! Portbou és un espai atziac que atrau ànimes errants i misterioses. La novel·la de Rafael Jiménez parteix de la prolífica imaginació del forense Bardalet, que va imaginar la noia com una núvia. Sempre l´ha definit igual, en Narcís. Però en realitat la noia no anava vestida de blanc, ni de núvia, ni tan sols de res que se li assemblés. Vestia una granota texana desgastada i una samarreta turquesa. Una imatge impossible d´oblidar mai.

Li he ensenyat a en Rafael les colpidores fotos que va fer, aquell dia, el meu germà abans que arribés la Guàrdia Civil. Tot i ser un policia amb molta carrera, en Rafael ha quedat impressionat. Aquelles fotos sempre m´han evocat els sinistres llenços del pintor de Xàtiva Josep de Ribera. Pocs mesos després dels fets, vaig trencar totes les còpies. No suportava tenir-les al calaix de la meva habitació. Però algunes van quedar a l´arxiu del Diari de Girona.

2 Dijous. Santi Vila

Me n´alegro molt sincerament que Santi Vila hagi pogut sortir de la presó, un lloc que mai hauria d´haver trepitjat, igual que la resta del govern català que encara continua privat de llibertat i, segons sembla, per molt temps. Ho asseguren alguns penalistes i constitucionalistes molt més sòlids que la senyora que ha decidit tancar-los.

Santi Vila va intentar una via pactista que requeria de la indulgència del Cèsar, que mai va arribar, per tal de suavitzar el càstig als insurrectes. Però el Cèsar havia posat el polze senyalant cap a terra per posar la demoscòpia encara més al seu favor. I què millor que llançant catalans a l´arena per saciar la famèlica fam de càstig! Davant de qui van ser els seus, Santi Vila apareix avui com un traïdor. No he trobat ningú que el defensi de l´àmbit dels partits anomenats sobiranistes. Li serà difícil, per no dir improbable, blanquejar la seva figura política.

3 Divendres. Televisió marró

La televisió marró (l´habitual de l´excrement), ha convertit el drama català en un espectacle nauseabund. Aquests dies grata en l´entorn més íntim dels polítics catalans empresonats per entretenir legions d´ignorants que s´empassen tota aquesta porqueria sense mastegar i condemnant el seu cervell a l´obesitat mòrbida. Un circ romà catòdic per a plebeus i totxos, que converteix qualsevol fet quotidià de famílies normals i dignes en quelcom lleig i sospitós i en minuts televisius ignominiosos.