La rapidesa amb què se succeeixen els esdeveniments aquests dies aconsella no centrar-se en l'actualitat més immediata si no es vol que els textos d'opinió envelleixin molt ràpidament. El fet és que Catalunya viu instal·lada des de fa moltes setmanes en un sobresalt continu i l'aplicació sense contemplacions del cèlebre article 155 de la constitució espanyola ha glaçat la «revolució dels somriures» que s'havia iniciat entre nosaltres. En definitiva, i com a resultat d'aquesta manera d'interpretar i aplicar la carta magna espanyola, s'ha projectat una llum nova, definitivament aclaridora, sobre allò que representa actualment aquesta «norma suprema».

Tots sabem, en efecte, que la Constitució del 1978 va néixer com a fruit d'uns equilibris impossibles, amb una doble feblesa congènita: d'una banda, la dels sectors vinculats a la dictadura, que no van poder evitar que es redactés un text finalment homologable a les democràcies occidentals; de l'altra, la dels polítics vinculats a l'oposició, que no van poder imposar un relat clarament rupturista i van haver d'acabar acceptant un cúmul d'ambigüitats i de renúncies que després s'han revelat com a molt cares.

No és aquest el moment de recordar totes aquestes febleses d'origen. Només cal evocar-ne dues: la primera és que la junta de caps d'estat major va redactar ella mateixa l'article que recull la indissoluble unitat d'Espanya; la segona és que el reconeixement de les realitats nacionals dins de l'Estat, vehiculat en aquell moment a través del terme equívoc de «nacionalitats», es va convertir ràpidament en un « café para todos» que a la pràctica ha dissolt l'assimetria que teòricament es buscava. Més endavant, la Loapa i la continuada política recentralitzadora, beneïda per un Tribunal Constitucional entregat al govern, han desfigurat per complet aquelles virtualitats que alguns consideraven possibles. La involució de la política espanyola s'ha projectat sobre el text constitucional, tal com es va veure d'una manera palmària amb la sentència del 2010 contra l'Estatut de Catalunya.

Per si en quedava encara algun dubte, la pèrdua progressiva de la qualitat democràtica i de l'exercici dels drets individuals i col·lectius que s'ha produït en els darrers anys ha acabat malmetent d'una forma que sembla definitiva una Constitució inamovible, més enllà d'algunes barroeres modificacions que s'hi han introduït a conveniència exclusiva de l'Estat. D'altra banda, i per si alguns catalans alimentaven encara l'esperança de reflotar una concepció més oberta de les autonomies, l'aplicació que s'acaba de fer de l'article 155 ha acabat resultant senzillament demolidora.

Per començar, per les evidents proves d'inconstitucionalitat que existeixen en el dictamen aprovat fa pocs dies pel Senat espanyol, la més evident de les quals és, segurament, l'atribució que s'ha fet al Govern central de poder suspendre el règim d'autonomia, dissoldre el Consell Executiu català i convocar unes eleccions, competència estrictament reservada al president de la Generalitat.

Ara ja ho sabem segur: el règim autonòmic no era el reconeixement d'un dret dels catalans sinó una concessió graciosa i cada cop més limitada de l'estat central. En conseqüència, essent així, de la mateixa manera que s'atorga aquesta gràcia, pot ser retirada sense cap tipus de mania, invocant únicament l'«ordeno i mano» i la unitat sagrada de la pàtria. Un president i un govern elegits democràticament pel poble de Catalunya poden ser cessats de manera fulminant pel poder central, que decideix suplantar-los per mitjà d'unes noves eleccions convocades pel president del Govern espanyol. Aquest ha estat, fet i fet, el cop mortal que s'acaba d'assestar, davant els nostres ulls atònits, contra una Constitució ja definitivament escalabrada.