El divendres 27 d'octubre el procés va arribar al seu punt culminant: DUI al Parlament i cessament per Rajoy del President i tot el govern de la Generalitat. El resultat del xoc de trens era de preveure, el gros s'ha emportat per davant el més petit. Els últims dies d'octubre desmenteixen la teoria de la doble legalitat, evidencien qui té la veritable capacitat jurídica d'imposar-se, i que hi ha unes «estructures d'estat» reals i unes altres virtuals. Els primer dies de novembre tornen a posar de manifest la tendència de l'actual aparell de l'Estat d'abusar del seu poder, la qual cosa dona nova vida a un independentisme en hores baixes.

Al poder establert de l'Estat espanyol només el podia fer trontollar una majoria electoral aclaparadora a favor de la independència. Però aquesta majoria no hi va ser el 9-N de 2014, en un ambient d'optimisme i alegria on cap votant mínimament convençut de la independència tenia motius per no votar. No hi va ser a les eleccions al Parlament del 2015. Ni a les eleccions espanyoles de 2105 i 2016, en les quals els dos partits independentistes no van arribar a un terç dels votants catalans. No hi va ser l'1-O. I és molt difícil que hi sigui el 21-D. L'independentisme ha de ser conscient del suport electoral real que té, ha de mesurar bé les seves forces, i saber que la gran majoria de la societat catalana no el seguirà en una estratègia leninista del «com més malament, millor».

« The economy, stupid!», explica també els límits i les febleses del procés, tal com s'ha posat de manifest aquest mes d'octubre. No només pel pes i el poder que té l'economia en el món postmodern i perquè el diner és poruc, sinó per la singular importància de la iniciativa privada i de la petita i mitjana empresa a Catalunya. Si entre els polítics catalans hi hagués més empresaris, més persones que han de pagar nòmines cada final de mes i procurar mantenir els llocs de treball de la seva empresa, el procés hauria estat diferent. Els empresaris no es poden permetre l'autisme que tenen molts polítics i tertulians. El plantejament que és precisament la capacitat de posar en crisi l'economia la palanca de força de l'independentisme, no només ignora el perill per a l'empresa catalana d'una inestabilitat política i social aguda (això, a Madrid, ho han vist claríssim i ho han aprofitat), sinó que demostra no conèixer la mentalitat política dominant a Espanya, per a la qual la unitat d'Espanya és molt més important que la prosperitat econòmica de l'Estat.

La República catalana no ha tingut cap reconeixement polític internacional, ni se l'espera. Podem demanar una mica de r ealpolitik als nostres dirigents? I una mica de memòria històrica? Anglaterra va deixar tirats els resistents catalans de 1714. L'únic Estat que va donar suport al govern de la República a la Guerra Civil va ser la Unió Soviètica del dèspota Stalin. Els exiliats republicans que van travessar la frontera van acabar en camps de concentració a les platges del Rosselló en el gèlid hivern del 1939.

L'actiu principal del procés ha estat el compromís ciutadà, que ha tingut com a màxima expressió l'1-O. Aquest va ser el gran dia de glòria del procés. El boicot de l'Estat i algun error propi van privar el referèndum de valor jurídic, però el valor polític i simbòlic del que va passar l'1-O ha de perdurar i ha de ser el referent pel futur, tal com defensa Andreu Mas-Colell. A Madrid ja són ben conscients del fort malestar que hi ha a Catalunya davant la tendència recentralitzadora dels últims anys, i han vist com la societat catalana és capaç d'organitzar-se en defensa de les institucions pròpies.

I ara, què fer? Crec que la millor resposta és la que ha estat defensant l'historiador Borja de Riquer: una solució inspirada en la Solidaritat Catalana de 1907, que en una situació d'emergència nacional pugui rebre el suport de la immensa majoria dels electors catalans. De Riquer, a La Vanguardia del 26-O, orientava aquesta gran coalició electoral en la defensa de la celebració d'un referèndum amb garanties i vinculant. Amb tot el respecte per aquest eminent historiador, penso que avui ja és massa tard per aquest objectiu. Continuar insistint en un referèndum d'independència acordat amb l'Estat és perdre el temps i posar les coses molt fàcils al Govern central. Madrid difícilment acceptarà aquest referèndum, i si l'arribés a acceptar, evidentment exigiria, amb arguments sòlids en el dret constitucional i en el sentit comú mateix, uns llindars de vots a favor de la independència que difícilment són assolibles avui a la societat catalana.

Al meu entendre aquesta llista unitària o candidatura de país hauria de tenir dos objectius: un, la defensa de les institucions d'autogovern aconseguides els darrers 40 anys, la qual cosa implica ser conscient de tot el que s'havia aconseguit i que hi ha un adversari polític molt fort que vol recuperar poder a Catalunya. I dos, una proposta de millora de l'autogovern català real i efectiva, amb un sistema d'autofinançament suficient i garantit, i sense pretendre resoldre de cop tots els conflictes existents entre les dues parts.

Suposo que aquesta candidatura de consens en les circumstàncies actuals és molt difícil d'aconseguir. En tot cas, el nou Parlament haurà de ser capaç de trobar una proposta que pugui comptar amb el suport de la immensa majoria, i això ho haurien de tenir molt present els partits catalans d'aquí al 21-D. Seria un error, a partir d'ara ja imperdonable, seguir pel camí de la divisió i l'enfrontament. Aquí hi ha la gran feblesa del procés, i la gran virtut del seu adversari. El poder polític de Madrid ho ha tingut molt clar: l'article 155 ha tingut el suport de més del 80% dels parlamentaris espanyols. Però a Madrid, passada aquesta tempesta, també veuran la necessitat d'un pacte amb Catalunya per evitar que l'independentisme guanyi una força incontestable amb les noves generacions. La política és sobretot això: sentit de la realitat, intel·ligència i capacitat d'arribar a acords.