Van trucar a la porta. Vaig obrir, era el veí. Hola, li vaig dir. Hola, em va contestar. Tens una cigarreta?, va dir ell. Espera un moment, vaig dir jo. Vaig anar a dins a buscar un paquet de Camel, vaig tornar i vam fumar junts, en silenci, jo amb les dues mans ocupades, ja que sostenia el cendrer amb la dreta.
- No vols passar? -li vaig dir.
- No, que empudeguem la casa.
Volia demanar-me alguna cosa, però per al meu gust es retardava massa. Quan els cigarrets estaven a punt d'esgotar-se, es va llançar:
Veuràs, demà me'n vaig a Xile, però no em puc emportar l'ocell, no de moment, ni els peixos. Et faria res passar de tant en tant a donar-los de menjar i a netejar-los l'hàbitat?
Em va fer gràcia l'expressió «netejar-los l'hàbitat». Sonava més tècnic que netejar la gàbia i canviar l'aigua. Li vaig preguntar per quant temps i va fer un gest indefinit.
-Li ho podria demanar a la meva mare -va dir-, però viu lluny i s'ha trencat no fa gaire el maluc.
Vaig accedir-hi, més per debilitat de caràcter que per una altra cosa i des de fa un mes cuido el minizoològic del costat, a més de donar de menjar al meu propi gat, que tampoc és meu exactament, ja que va entrar a casa sense el meu consentiment. Aquest tracte incessant amb animals tancats m'ha portat a pensar en la meva pròpia captivitat. Als éssers humans no ens cau de la boca la paraula llibertat, però som els menys lliures de la natura, encara que puguem anar-nos-en a Xile, com el meu veí. Tenen més capacitat de decisió els peixos en el seu aquari o l'ocell a la seva gàbia que jo mateix a casa meva. Si em comparo amb el gat, el greuge adquireix dimensions monstruoses, ja que es passa les tardes recorrent les teulades de tot el barri, on caça pardals que em deixa a la porta a manera de present.
Darrerament, el gat i jo hem passat més temps al pis del veí que al meu. Hem canviat de gàbia, com si diguéssim, i ens trobem més a gust que en la nostra. Només trobem a faltar que els diumenges vinguin visitants i que ens tirin cacauets o pinso.
