l'autoritat d'Espanya s'ha posat en marxa i amenaça aixafar les desviacions de la llei i la norma. No hi havia un altre camí que imposar l'imperi de la legalitat?

Vegem-ho amb la següent perspectiva: Tothom creia que l'anomenat Procés català era un ardit, meitat polític, meitat engany, per a una negociació d'avantatge, en el fonamental per qüestions econòmiques. En qualsevol cas, els supremacistes semblaven ser els abertzales bascos, sempre tan racials, enfront dels catalans, molt més pragmàtics i comerciants. Ha estat just al revés.

Això vol dir no només que res és el que sembla, sinó que també canvia, es metamorfosa. Particularment les identitats culturals i els sentiments de pertinença. Com l'amor.

Amb la crisi catalana, Espanya s'ha despertat d'una profunda letargia -una bona migdiada- i té la sensació que li han estat robant la cartera. En part, però només en part.

El títol VIII de la Constitució, el que defineix l'organització territorial de l'Estat i consagra l'existència de comunitats autònomes -i que inclou l'article 155 també-, va tirar endavant gràcies a les llargues passejades de Gregorio Peces Barba amb Manuel Fraga pels jardins propers al Congrés, de jurisconsult a jurisconsult apel·lant al sentit de l'Estat del de Villalba. De fet, Fraga s'ho va empassar només en part: va deixar llibertat de vot als seus davant el referèndum de la Constitució del 78, i el partit se li va trencar.

Des de llavors, les elits de l'Estat Espanyol van abandonar les autonomies a la seva sort. Que en cada territori floreixi la seva pròpia realitat, és a dir, una altra elit, de caràcter autonòmic, encara que amb escàs marge financer -excepte el foralisme basc-, i escassa corresponsabilitat fiscal. Més polítics, més assessors, més cortesans... com a solució.

El còctel ha estat el següent: una Constitució sacralitzada i de vocació gairebé perenne, un intrincadísima troca en els pressupostos públics amb altes dosis -més d'un 20%- de discrecionalitat per a l'administració central, acompanyada d'irresponsabilitat fiscal autonòmica amb limitació de recursos i el gruix dels mateixos destinats a pagar nòmines i serveis d'educació i sanitat, amb absència total d'un projecte «nacional» en el cultural i pedagògic, floració del control informatiu per territoris, complexos de culpa de l'espanyolisme i exaltació identitària perifèrica no contaminada per el franquisme... Total, catacroc.

Situats a la vora de l'abisme, Espanya esdevé com un estat democràtic cada dia més inspirat en les idees que va suggerir el pare de la política moderna, el filòsof alemany Hegel, qui va sol·licitar un estat fort, d'«autoritat absoluta», per poder garantir la llibertat dels individus i l'eticitat de les seves relacions socials. Poc d'anglosaxó, però en aquesta via hem entrat, a l'espera de solucionar en dos o tres mesos el que s'ha vingut forjant en quaranta anys. T empus fugit.

La veritat és que en tot just unes setmanes hem assistit a un carrusel d'esdeveniments que poden modificar el curs de la nostra història. La rebel·lió i l'esperpent del nacionalisme català d'una banda, però també la inconsistència de fons d'institucions com el Senat, el Constitucional o l'Audiència Nacional, totes elles braços instrumentals del mateix Estat. Massa artifici a banda i banda. Entremig, dues circumstàncies trencades: el tacticisme electoralista i ambigu dels Comuns i Pablo Iglesias, i l'esquinç intern del PSC que paga les conseqüències d'haver-se abraçat al catalanisme dels germans Maragall.

La crua realitat: Madrid a la seva, cada dia més gegantina, elefantíaca, sense més política territorial que la d'haver-se convertit ella mateixa en un Districte Federal a la hispanoamericana, confonent Espanya amb la capital, controlant la llei, l'ordre i l'economia però transferint l'educació que modela ciutadans i les seves mentalitats... Fent passar totes les carreteres i trens d'alta velocitat pel seu centre estratègic, seu de qualsevol instància que es digui «nacional»: biblioteca, teatre, museus, orquestra simfònica i auditori, companyia dramàtica o de dansa, la lliga de futbol, tant és, tot està a Madrid a més dels telediarios... Madrid, que absorbeix també empreses multinacionals i crea el seu propi cinturó industrial, roturant altiplà erm i fiscalitat societària barata...

No, allò nacional no s'ha disseminat per les perifèries espanyoles com a Alemanya. No ens creiem de veritat que el Senat pugui convertir-se en una cambra territorial que faci innecessari el TC i fins que faci les maletes rumb a Barcelona, com el Quixot. No som capaços de discutir i assignar amb criteris objectivables els recursos públics entre les autonomies espanyoles. No deixem d'impedir que tots els trens passin per Madrid sense poder ressuscitar els camins naturals que creen riquesa, com la Via Augusta, que és la nostra gran vèrtebra exportadora...

Només d'aquí a Nadal tenim temps per no tornar-nos a sumir en la típica mala ratxa a l'espanyola. Més es va perdre a Cuba, comentaran els orgullosos... Potser, però després d'aquella derrota ningú va poder impedir la llarga i profunda depressió de la Generació del 98, a la qual va pertànyer el jove Antonio Machado: « ¡Madrid, Madrid; qué bien tu nombre suena, / rompeolas de todas las Españas! / La tierra se desgarra, el cielo truena, / tú sonríes con plomo en las entrañas».